Eterna i senil
Puigdemont i Carmena es van emportar els insults d’un parell de centenars de feixistes reunits a Cibeles
Són gairebé quaranta anys d’esforç democràtic per desamortitzar de feixisme la bandera. Avui, que fins als més virtuosos consensos del 78 emeten aguts xerrics per fatiga de materials, començant pel consens territorial, cal sancionar que allò de la bandera és causa perduda. Fora de l’esport, l’espanyola és bandera de part. I esclar, no ajuda gens que una manifestació de feixistes –un parell de centenars, la gran majoria pensionistes– siguin la resposta folklòrica del Madrid inveterat a la visita de Carles Puigdemont a l’Ajuntament.
En els anys vint i trenta, el feixisme s’havia engalanat de patrimoni científic i filosòfic per senyorejar el seu discurs totalitari. Però els anys no passen debades ni per a la ideologia, i els d’ahir eren molt lluny del rentat de cara intel·lectual de la nova ultradreta europea. Així, els discursos –fins a faristol i altaveus s’havien portat els falangistes, feixistes i altres nostàlgics de gestes i sangs d’altres temps– estaven molt lluny de l’elaboració intel·lectual dels fundadors i no van passar d’unes quantes consignes amb olor de lleixiu barat i brou de pollastre, preparades amb insults grollers. Per a Manuela Carmena i Carles Puigdemont van escollir els més gruixuts que el castellà preveu, que, com una vegada va assenyalar Pablo Iglesias, és molt més fecund per a la vexació i el menyspreu que el català.
Un lema molt repetit, “Blanquerna absolució”, al·ludia, segons els agitadors, a la condició de màrtirs de la causa pàtria dels condemnats per l’assalt a la llibreria durant la Diada del 2013. Encara que l’alcaldessa madrilenya i el president català van ser de llarg els que van suposar per a aquesta concentració de jubilats malenconiosos el màxim l’incentiu en l’exploració dels límits de la gramàtica, també es van emportar la seva part la Constitució, el president Mariano Rajoy, el Tribunal Suprem en particular i el sistema judicial en general, el Monarca –l’actual i el precedent–, la república, els que avui voten Podem, els votants del PSOE, els del PP, els immigrants –en especial els refugiats–, els votants d’ERC... En general, a aquests venerables patriotes de jou, fletxes i àliga imperial els agrada moltíssim Espanya, el que ja no els agrada tant són els espanyols.
Tampoc no estaven gaire posats en actualitat política, atès que fins que no va aparèixer Joan Tardà, amb la seva destacada estatura i el seu físic característic, no van amenaçar de muntar gresca. També van reconèixer a la sortida de la xerrada el portaveu del PNB, Aitor Esteban, i es va emportar les seves increpacions, com Josep Sánchez i Llibre, exdiputat d’Unió i que va assistir a la conferència en representació de la CEOE. Tot i això els va costar més d’identificar els actuals parlamentaris del PDECat. Van amenaçar en algunes ocasions d’acostar-se als assistents il·lustres de la conferència i la policia, molt nombrosa, tot i la mida d’aquesta Espanya eterna i senil, va haver de posar-los setge. Els avis, amb tot, no van passar d’amenaçar amb els seus cossos anyencs, que per a un antiavalots no semblaven suposar una amenaça real.
Però la seva apropiació de la bandera és fefaent. Durant un quart de segle va semblar que la desamortització de l’ensenya nacional acabaria per ser un èxit. Va ser després del triomf de Rodríguez Zapatero que la bandera es va convertir un altre cop en l’ariet de les manifestacions que els sectors més conservadors de la dreta madrilenya van organitzar contra la seva agenda d’expansió dels drets socials i de revisió del model territorial. I ara, com es va veure divendres, quan el PP va organitzar la seva protesta contra la visita de Puigdemont, la bandera se l’ha quedada la meitat conservadora dels electors. I un grapat de iaios irritats, que enyoren les gestes que cantava El parvulito.