Un fracàs a tres assalts
Afins i adversaris de Díaz coincideixen en el seguit d’errors que la van dur a la derrota
Susana Díaz va dissenyar la seva victòria al PSOE “per esclafament” i a tres assalts. El primer, la mobilització de tots els seus suports que, amb més o menys entusiasme, van entendre que era l’única solució. El segon, la recollida d’avals, en què va pensar que “arrasaria” i deixaria ja decantades les primàries. I el tercer, la votació final, que seria l’últim clau del taüt polític de Pedro Sánchez. Tot això des de la “supèrbia”, el “menyspreu al rival” i sense haver de, si més no, baixar de l’autobús.
Però tot es va tòrcer. Primer, la mobilització. L’exhibició de múscul que va fer el dia que va anunciar la seva candidatura, el 26 de març, en un acte a Madrid on es va acompanyar de Felipe González i Zapatero, Alfonso Guerra i Rubalcaba, va ser “molt contraproduent”, van celebrar immediatament els seus adversaris. “Ens hem carregat tots els referents vius del partit”, van lamentar altres dirigents, davant la presa de posició d’uns líders històrics que havien d’haver-se mantingut per sobre del bé i del mal. I els avals, que van capgirar les expectatives perquè van evidenciar que Sánchez li trepitjava els talons a Díaz, van ser el principi de la fi. “S’ha estat negant l’evidència fins al final, fins als avals, pensant que la majoria dels que anaven als mítings de Pedro eren de Podem”, admetia un altre líder territorial afí a Díaz.
A partir del cop d’efecte dels avals, on només va aconseguir un exigu avantatge de 6.000 firmes, Díaz es va posar les piles, va improvisar a la carrera una campanya electoral i, fins i tot, un document programàtic. Però ja era massa tard. La sort estava tirada, com va demostrar la votació de diumenge.
Afins i adversaris de Díaz coincideixen a apuntar una concatenació d’errors en el seu fracàs. El més important, potser, va ser “haver perdut el pols” del que passava entre les bases socialistes. No haver sabut prendre la temperatura de la ràbia i la indignació dels militants després de la investidura de Mariano Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, fet que va impulsar molts d’ells a donar suport a Sánchez.
I no tant per ell, sinó pel que significa. Pel seu “relat”, malgrat que molts creguin que és “fal·laç” i vegin el mateix Sánchez com “una llegenda de cartó pedra”. Un altre “error de manual” que ara assumeixen és haver endarrerit tant les primàries. Gairebé vuit mesos. Temps de sobra perquè s’obrés la “resurrecció” de Sánchez.
“Susana no s’ha assabentat que tot ha canviat. Als militants ja no se’ls pot portar agafats de l’orella”, conclou un veterà.