Puigdemont no és Ibarretxe
EN un moment especialment convuls de la política espanyola, caracteritzat per una nova onada d’indignació ciutadana davant els casos de corrupció i per l’elecció, fins a cert punt imprevista, de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE, el president de la Generalitat de Catalunya va presentar ahir a Madrid la seva proposta de celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. L’acte va tenir lloc a l’auditori de l’Ajuntament de Madrid, cedit en règim de lloguer, amb una notable assistència de públic i amb una sorollosa manifestació de militants d’extrema dreta davant de l’edifici de Cibeles.
En primer lloc cal tornar a reivindicar la llibertat d’expressió. El president de la Generalitat no només té ple dret a expressar les seves idees, sinó que també té dret a fer-ho a la seu de la municipalitat de Madrid, o en qualsevol altre local de caràcter oficial que s’hi presti. La reacció aïrada del Partit Popular, que ha intentat presentar la conferència de Puigdemont com “una profanació” de l’Ajuntament madrileny, no té sentit a l’Europa democràtica del segle XXI. Espanya no és una democràcia militant, com va recordar fa quatre anys una sentència el Tribunal Constitucional. L’ordenació democràtica espanyola no obliga ningú a ser un militant de la Constitució. En aquest país es poden defensar lliurement idees contràries a la Constitució, o idees que tan sols es puguin dur a terme mitjançant una reforma del text constitucional, sempre que en el terreny dels fets es respecti el marc legal vigent. Aquest és el nus de la qüestió.
Divendres passat, mentre alguns militants del PP efectuaven una cerimònia d’exorcisme al palau de Cibeles, sota l’orientació de la secretaria general del partit, el Consell de Ministres acordava convidar el president de la Generalitat a demanar el referèndum català al Congrés dels Diputats, amb la consegüent tramitació d’una proposta de reforma constitucional. El Govern espanyol no ha volgut quedar-se quiet i aquesta és una bona notícia. És millor fer propostes (Soraya Sáenz de Santamaría) que organitzar protestes contra una conferència (María Dolores de Cospedal).
El Govern espanyol convida Puigdemont a seguir el camí del lehendakari Juan José Ibarretxe, que fa dotze anys va presentar el seu pla sobiranista al Congrés dels Diputats, del qual va sortir àmpliament derrotat. Puigdemont, tanmateix, no és Ibarretxe. El pla sobiranista basc no tenia darrere seu el 48% del vot dels ciutadans bascos i ni tan sols es pot afirmar que fos una proposta intensament compartida pels quadres del Partit Nacionalista Basc. La proposta Ibarretxe va ser combatuda des de l’interior del PNB per l’actual generació de dirigents nacionalistes bascos. La proposició sobiranista catalana compta amb una base social més gran. En les eleccions al Parlament de Catalunya del setembre del 2015, el 48,7% dels electors van votar opcions independentistes i tots els sondejos coincideixen a assenyalar que més del 70% dels catalans dona suport, en un grau o un altre, a la idea d’una consulta sobre la relació de Catalunya i Espanya. Catalunya no és el País Basc. Les propostes sobre Catalunya d’un Govern espanyol que acaba de pactar un generós tracte de l’excepcionalitat fiscal basca haurien de tenir molt present aquesta diferència. Una política constructiva sobre Catalunya només és possible tenint en compte la realitat social de fons.
La Constitució, dèiem abans, no ens imposa una democràcia militant, però el respecte a la llei és fonamental. De la mateixa manera que reclamem al Govern central una proposta oberta i constructiva sobre el futur de Catalunya, cal recordar als governants catalans que a l’Espanya democràtica –i a la Unió Europea– no hi ha marge per a aventures unilaterals. Ni les lleis democràtiques ho permeten, ni hi ha una majoria social disposada a donar-hi suport.