Quan no es perd oli
Dies enrere un nen de nacionalitat britànica que viu a la Nucia, a la Marina Baixa, a tocar de Benidorm i la Vila Joiosa, era en un restaurant de la cala de Finestrat i va demanar patates fregides. Cal suposar que anava acompanyat dels seus pares, ja que té nou anys i, tot i que ara els nens són molt independents i s’espavilen de seguida, no me l’imagino amb aquesta edat entaulat tot sol enmig del menjador.
Bé, doncs va demanar les patates i al cap d’una estona l’hi van portar. Va començar a menjar-ne i de seguida va notar que li costava respirar amb normalitat. Patia allò que els experts –i els que no en són però es passen el dia a internet consultant notícies mèdiques– en diuen un xoc anafilàctic. Per allà passaven dos agents de la Guàrdia Civil, que van ser requerits –suposo que pels pares– perquè els ajudessin. Els guàrdies civils van pujar el menor al seu cotxe i van anar immediatament a l’hospital comarcal de la Vila (Joiosa) i el van ingressar d’urgència. Segons la Benemèrita, el nen presentava “una greu intoxicació alimentària
Va demanar patates fregides i, quan va començar a menjar-ne, li costava respirar amb normalitat
que li havia obstruït les vies respiratòries i amb prou feines podia respirar”.
¿I per què patia una greu intoxicació alimentària i no podia respirar el nen? Doncs perquè els del restaurant li havien fregit les patates amb oli usat, en el qual abans havien fregit peix. I com que el xaval és al·lèrgic al peix, ja som al capdavall del carrer.
Jo no he vist atacar naus en flames més enllà d’Orió, no he vist rajos C brillant en la foscor prop de la porta de Tannhäuser, ni cap d’aquests moments que es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja. Però sí que he vist fregidores de bar que contenen un oli magmàtic, historiogràfic, esdevingut amb el pas de les dècades en la rèmora d’un temps ja desaparegut que mai més no tornarà. I he contemplat amb aquests ulls que un dia devorarà el forn incinerador com ara hi posen unes aletes de pollastre, tot seguit –quan ja han tret les aletes de pollastre– uns talls de sèpia i, encabat, unes patates semicongelades. I he vist també com, a la planxa, primer hi posen una hamburguesa, encabat un ou ferrat, més tard un frankfurt torturat a base de ganivetades i, finalment, una truita a la francesa, com fan els malvats als quals no se’ls acut que les truites a la francesa es fan en una paella, entre d’altres coses perquè ben planes els semblen més atractives i cosmopolites. De tant en tant, amb l’espàtula de cuina enretiren cap al fons tota la porqueria, els pilotets negrencs que s’acumulen a la planxa i que van formant-hi, allà al fons, un munt intrigant.
Un cop més, recordarem les sàvies paraules del filòsof MacFlay: –Posi’m un entrepà de llom. –Em sap greu. Acabo de netejar la planxa.
–Doncs res, ja vindré demà quan la tingui plena de merda.