On habita el mite

Totes les cultures són el resultat de la prodigiosa espècie fabuladora, els humans, en intentar definir el seu temps creant mites que van prenent forma a través dels relats. El mite persegueix l’home com aquest persegueix el mite: per dominarlo i fer-lo seu. Els mites col·lectius es donen fruit del triomf d’un relat sobre uns altres. Qui s’apropia d’un tros de la història en un únic discurs, adaptant la seva concepció del món, voldrà prendre i apropiar-se dels mites construïts al llarg de la història d’una comunitat. Totes les cultures, en algun moment de la seva història, apel·len a la concepció mítica del seu passat per afrontar les contingències que volten, aguaiten i posen en risc el seu

F. RIERA, editor

futur. Tant a Espanya com a Catalunya coneixem fins a quin punt els mites han estat explotats per tranquil·litzar i estabilitzar els ciutadans enfront de riscos i reptes futurs. Han definit la nostra identitat i són, per a molts, lloc d’estatge per protegir-se dels mites dels altres.

Però els mites col·lectius no només habiten i dominen les societats, sinó també els individus. La nostra biografia és un lloc de mites fruit de l’exaltació de moments que en molts casos no han estat viscuts com els relatem. En relatar un moment, l’interpretem, reconstruint-lo i recreant un moment fantàstic reinventat. Lluís Duch, a la primera part de la seva obra Mite i cultura, defineix com dominen la nostra biografia: “Es tracta d’una narració farcida amb modulacions i trets narratius molt diversos, on el desig, les il·lusions, la bonesa, la mentida, els somnis i la realitat es barregen...”. La novetat de l’actual situació mitificadora de les societats occidentals, atrapada en una crisi de valors, és el fet de crear esdeveniments que forgen mites que persegueixen substituir els nostres somnis, mentides, il·lusions i desitjos pels col·lectius.

El futbol, la política de les mobilitzacions i esdeveniments històrics van dominant les nostres vides fins a confondre la ficció amb la realitat; convertir la biografia privada, íntima, en una biografia pública, col·lectiva, basada a donar-nos un tros del mur, com va passar amb la caiguda del mur de Berlín, per fer-nos sentir part de la història. Per deixar-nos atrapats i suspesos en una nostàlgia plaent d’haver viscut.