El saxofonista d’Hamelín
És de Barcelona, és pèl-roig i és músic. Es diu Dani Nel·lo i ha nascut per no ser tu, ser només ell, que ja dona prou feina. Quan per primera vegada et trobes un músic de debò, dels que gestionen malament la vida de civil, les paraules es queden a les portes d’onomatopeies i semblen animals escapats del zoo, t’adones que fins ara només has freqüentat guitarristes de missa, ànimes d’arxivador i cursos de música de revista de tendències. Tornant al rara avis esquerranós, Nel·lo té una banda de rhythm and blues i rock’n’roll, els Mambo Jambo, que posen a punt d’ebullició qualsevol escenari amb una bola de foc instrumental brutal, i és el que continua fent, i esperem que per molts anys. Però el nostre saxofonista salvatge és un home amb una Missió. No oblidar la tradició, fer-s’hi un lloc i reivindicar-la en el present immediat. Té un punt de telepredicador meridional quan parla, tot i que ell mateix es retreu la vehemència com si li haguessin col·locat al coll replicant un sensor d’empatia afectada. La seva passió no està mai equivocada, però algú li ha dit que hi pot haver gent a qui li sigui indiferent. Tant se val, no desisteix. És el nostre saxofonista d’Hamelín.
La seva última aventura és un disc de versions de honkers, una mena de saxofonistes que ell ha batejat com a salvatges. El saxo és una veu, no té acords marcats
Dani Nel·lo és un home amb una Missió: no oblidar la tradició, fer-s’hi lloc i reivindicar-la
ni pentagrames. El saxo d’un honker és un esgarip, un udol, allò que t’obre una cançó en canal, un xut de la pilota cap amunt que atura el partit fins que torna al terreny de joc. Els músics homenatjats són aquells que fregaven l’amusical, eren pura ràbia, disbauxa, una cosa que anava més enllà del que es considerava melòdic, un rugit a la selva. La catarsi del sentit més que meditat, la recerca de la desinhibició, el ritual vudú, la individualitat d’aquells saxofonistes, la majoria negres que enverinaven un públic blanc, va néixer a mitjan anys quaranta. Ho va fer des de les big bands, atrapats en les seves dimensions elefantines per a un món més dinàmic. Van ser essencials en el doo wop, en el rock’n’roll i el soul, a més de sacsejar el jazz de l’època. Aquells bèsties van conformar un mapa que Nel·lo ha traçat en una dotzena d’enregistraments que interpreta. Un homenatge a aquella energia que va robar l’ànima a un nano del barri de la Magòria ja fa tres dècades. Se sent part de tot això a Los saxofonistas salvajes (Buenritmo). Un com ell que encara qualsevol dia de la setmana amb jaquetes verdes, camises jungleres i sabates que sempre et quedes amb ganes de preguntar on carai les compra. No se sap mai què hi ha dins de l’envàs gasós d’un músic. I no vas poder conèixer King Curtis ni Noble Watts ni Arnett Cobb. Tampoc no sabràs qui és Nel·lo, en realitat, però et pots deixar caure per un escenari, escoltar a casa la botzina que no hauria de sonar però que sona i et crida a les files de la revolta. Un udol animal, visceral, tan tu que espanta.