Coherent costi el que costi
Roger Waters no ha tingut mai el carisma de David Gilmour, sobretot quan va esclatar la bomba de la banda britànica per a les audiències massives a partir de The dark side of the moon i Wish you were here. Tot i que en els crèdits d’aquestes obres magnes quedava especificada la importància del paper de Waters, pel públic una mica mainstream acabat d’arribar Gilmour sempre ha estat més empàtic.
El temps i la música va posar, per una vegada, les coses al seu lloc, i l’abrupta ruptura entre Waters i la resta dels seus excompanys va aclarir encara més la profunditat qualitativa d’uns i altres. Amb el pas dels anys, i des d’un punt de vista sonor, el camí de Waters sempre ha tingut punts de referència o almenys ressons distingibles del que l’aficionat de llarg recorregut entén per univers sonor Pink Floyd.
Amb tot, la carrera en solitari del músic de Surrey ha anat seguint un periple no gens marcat per les presses ni les urgències de l’èxit mediàtic. Els seus àlbums com a Roger Waters no han anat mai més enllà de la curiositat i l’aplaudiment de l’incondicional, com de la mateixa manera sempre han estat coherents i compromesos. De fet, el seva última obra roquera fins ara era Amused to death (Morts de riure), apareguda el 1992, i com tot el que porta la seva empremta, amb poc marge per a l’ambigüitat temàtica: en aquest cas les seves cançons versaven sobre la dictadura dels mitjans de comunicació, de la propera matança de Tiananmen i, especialment, de la guerra del Golf.
Ha plogut molt, des d’aleshores –tant que David Gilmour va estar a punt de col·laborar amb la seva guitarra en un dels temes del nou àlbum, Picture yourself–, i Waters, amb 73 anys, ha conegut totes les cares del negoci, incloent-hi les de triomfar indiscutiblement i sostinguda amb la gira de The wall.
Però ni la pluja ni el temps transcorregut no han gastat els seus codis, que en l’imminent Is this the life we really want? es reafirmen, si pot ser, en els preceptes pinkfloydians més essencialistes. La seva crítica política i social –amb Trump com a detonant i amb reflexions sobre la fi de les ideologies, per exemple–preval, igual com la idea d’àlbum concepte, és a dir, que de la mateixa manera que les cançons van desfilant deixant un rastre àrid, enfadat i complex, l’àlbum s’ha d’escoltar com un tot, sense la possibilitat de compartimentalitzar-lo, atès que no hi ha singles amb un mínim ganxo. Això sí, abunden la seva inconfusible guitarra acústica, els cors femenins, els teclats o els ecos i reverbs tan familiars a The dark side of the moon o Wish you were here.