Pink Floyd, de la psicodèlia al rock progressiu

Escoltar Is this the life we really want? remet automàticament a Pink Floyd, o, dit d’una altra manera, a una de les referències musicals més identificables i glorioses de la història del rock. Sonorament i conceptualment: des de la seva música, originalment psicodèlica que després es va convertir en el que se’n va dir rock progressiu; can- çons de fascinant hermetisme més o menys filosòfic; icones de l’experimentació sònica i també visual, tant en caràtules com en els concerts... Tot va començar ara fa mig segle quan el quartet que girava entorn de la inestable genialitat del guitarrista, cantant i principal compositor Syd Barrett va publicar The piper at the gates of dawn, el 1967, referència psicodèlica després de la qual Barrett va abandonar la nau i el va substituir el carismàtic David Gilmour. A partir d’allà va ser Waters qui progressivament va anar imposant criteri musical i líric (A saucerful of secrets, More, Ummagumma, Atom heart mother, Meddle, Obscured by clouds, The dark side of the moon, Wish you were here, Animals, The wall i The final cut) amb creixent oposició interna i excel·lent acollida externa, fins que va marxar el 1985. El grup va continuar funcionant com a tal fins al 1996; el novembre del 2014 va sortir a la venda The endless river, l’últim disc d’estudi de la banda, sense cap aportació de Waters. /

CHRIS WALTER / GETTY Quartet psicodèlic. La formació original de Pink Floyd, en una imatge del 1967, d’esquerra a dreta: Roger Waters, Syd Barrett, Nick Mason i Rick Wright