Un Haneke sense grapa es mostra evident i predictible a ‘Happy end’
El grec Iorgos Lanthimos commou Canes amb ‘The killing of a sacred deer’
Era el més esperat, tant com les rutilants estrelles a la Croisette. Michael Haneke, cabells llarg i barba blanca, com un Pare Noel posat a dieta. Vuit de les seves dotze pel·lícules han passat per Canes. Promesa renovada d’una Palma d’Or, el premi gros del certamen.
Haneke, que ens recorda com ningú més que la vida pot ser un infern, amb un film titulat Happy end: final feliç, quan felicitat i Haneke són, com l’aigua i oli, impossibles de combinar.
La veritat és que amb Happy end ens vam equivocar. Primer amb la idea de la impossibilitat de conjugar l’humor amb la mirada esbiaixada del director, perquè té un final amb possibilitat d’una gràcia, que ja és molt. Per bé que no tant per definir aquest film com la primera comèdia de Haneke.
Però sobretot estava equivocat sobre la infal·libilitat de l’austríac. Happy end, amb les seves referències al desig de mort i a la vellesa –com l’anterior Amor, de la qual segons com sembla una extensió–, amb prou feines té misteri.
Es queda en bona mesura en drama de gran família burgesa. Protagonitzada per habituals del cinema de Haneke com Isabelle Huppert i Jean-Louis Trintignant. Amb cares conegudes com Mathieu Kassovitz i el britànic Toby Jones. Traïcions, decepcions i grans ignoràncies, la hipocresia travessada per la proximitat dels refugiats, instal·lats a Calais, on transcorre el drama.
Tot massa evident. Una pel·lícula amb missatge: allò que semblava tan lluny de Haneke. El director mateix ho va voler deixar clar: “Tenim un excés d’informació i no sabem res. Anem pel món aliens a tot. L’únic que sabem és el que experimentem. La resta és superficial”.
L’estil, el seu estil, hi és, a Happy end. Amb aquells plans llargs, marca de la casa. La seva mirada, amb el focus perdut en el paisatge. Com sempre. Però esdevé un film carregós. Més amargat que savi. Haneke ja té dues Palmes, és cert. Una per La cinta blanca, el 2009, i una altra per Amor (2012). No crec que Happy end sigui la tercera, però segur que The killing of sacred deer ,de Iorgos Lanthimos, comptarà per a premi. Dos anys després de la commoció que va crear a Canes el film Llagosta, l’inclassificable director torna al certamen amb un inquietant drama amb tocs humorístics. Protagonitzat per Colin Farrell i Nicole Kidman. Escridassades en la primera projecció d’aquesta nova incomoditat del director de Canino en la primera projecció de Canes. Escridassades barrejades amb aplaudiments. Primera interpretació: els aplaudiments són per felicitar-se que acabi. I les escridassades també. En qualsevol cas, fa que et domini una imperiosa sensació de fugida...
Perquè The killing of a sacred deer és com una tragèdia grega portada al límit de la comèdia. La història d’un matrimoni de metges a Londres, un parell de triomfadors, interpretats per Colin Farrell i Nicole Kidman. Amb una vida perfecta i dos fills encantadors. Fins que el jove Martin (Barry Keogan) arriba com una deïtat antiga assedegada de revenja. Aquell dimoni de criatura força al sacrifici aquesta família superficialment perfecta. L’estil és fred i distant, com a Canino. Amb un respecte relatiu per la lògica. D’enquadraments forçats i una música emfàtica per subratllar la inquietud.
Farrell, Kidman i els altres, buits de sentiment: closques buides que avancen per espais freds i desolats. El jove Martin (Barry Keoghan) és pura amenaça. Mitjançant formes educades, transmet terror. Exigeix l’expiació de la culpa pel dolor. Té raó Colin Farrel quan diu que, comparada amb aquesta, Llagosta era una festa. Pura comèdia.
El riure és el forat (negre) que desinfla el globus. La rialla sense sentit allibera l’atmosfera verinosa del film. L’humor que completava tan bé el to eixut de Llagosta es converteix en el pitjor enemic de The killing of a sacred deer”. Una gran pel·lícula que no voldreu tornar a veure. Mai més.
Iorgos Lanthimos crea un drama on la tragèdia grega s’estimba pel límit de la comèdia