La por de l’escriptor davant del penal

Fa una mica més de dos anys vaig visitar Peter Handke a la seva casa de Chaville, molt a prop de Versalles, vora el bosc. La seva dona, em va dir, vivia a París, a tan sols mitja hora de tren, i es veien els caps de setmana. Ell sortia a buscar bolets –coneixia les espècies de la plana de Vic–, cuinava, rentava els plats i, quan hi havia partit del PSG, anava a veure’l al bar de l’estació perquè el que li agradava més del futbol era la celebració grupal, “un ritual només superat per l’eucaristia”. Al fons del saló, en un angle fosc, es veia un gusla, instrument d’una sola corda amb què els balcànics canten les epopeies. Sabia tocar-lo però ho considerava un tema molt seriós que no es podia frivolitzar amb una fotografia de premsa.

Cal celebrar que es reconegui el pes –enorme, profund– de l’obra d’aquest fill d’una dona de fer feines i un (alcoholitzat) peó de la construcció. Al plaer de llegir-lo s’hi arriba fins i tot en les obres menors, ressenyes de cinema (Pulp fiction, Exòtica...), art o literatura, encara que frustri no poder seguir els seus consells, perquè parla de molts autors aquí no traduïts, amb excepcions com Ludwig Hohl.

Ningú que hagi llegit els seus llibres dels Balcans no pot acusar-lo de connivència amb cap criminal. Badades seves i l’afany de parlar de totes les matances, no només de les que van cometre els serbis, van llançar contra ell els tancs no de l’OTAN sinó del discurs oficial d’Occident.

Handke sembla que s’enfronti a la seva feina amb l’angoixa del porter davant del penal. És normal: demana a una obra literària “que, encara que sigui una mica, produeixi un canvi en mi, una nova possibilitat de mirar, de parlar, de pensar, d’existir”, “que trenqui tots els aparentment definitius conceptes del món”. És el que fa ell, destrossar-nos els llocs comuns. I li estem agraïts.