Llocs on et pots perdre

Se sol pensar en els laberints com en llocs on et perds. Ariadna, la filla de Minos i Pasífae, els entenia d’aquesta manera. Això, i el fet que s’hagués enamorat bojament de l’heroi, explica que li donés un cabdell a Teseu quan va saber que s’endinsaria al laberint on vivia el Minotaure. Però, com Umberto Eco no es va cansar mai de repetir, el laberint on Teseu va descabdellar el fil era, a diferència d’altres, un laberint on era impossible extraviar-se. Si ell i Ariadna l’haguessin pogut observar des de dalt, haurien vist que, de fet, era un d’aquells laberints amb un itinerari únic en què entres per l’única entrada que permet accedir-hi i vas directament cap al centre, des d’on després, un cop has fet el que hi anaves a fer, tornes sense complicacions cap a la sortida. Segons l’autor italià, aquesta era la raó per la qual el mite situava el monstre al mig del recinte. L’amenaça de la seva presència era el que feia que l’aventura resultés inquietant i que el mite no quedés curt de sal, reduït al mer relat d’un plàcid passeig d’anada i tornada. Des d’aleshores, aquells que cuinen relats de laberints tendeixen a incloure alguna criatura amb cap de brau a les seves receptes. I aquesta tendència distreu els lectors, que estranyament es pregunten si es troben davant d’un laberint simple com el de Creta o d’un laberint manierista ple de ramificacions i atzucacs.

El bosc també és classificable entre els llocs on et pots perdre. Sota aquest aspecte apareix, per exemple, en els famosos versos que encapçalen la Divina comèdia dantesca, on tres bèsties salvatges interpreten metafòricament el paper amenaçador que, en el mite de Teseu, interpretava el Minotaure. I també en el Discurs del mètode de Descartes, en el cèlebre passatge en què el filòsof exposa la segona de les màximes de la seva moral provisional i expressa el propòsit de ser tan ferm i decidit com pugui en les seves accions i d’entestar-se en les seves opinions més dubtoses amb no menys constància que en les més segures, a imitació d’aquells viatgers que s’han perdut pel bosc i que, en lloc d’anar ara cap ací i ara cap allà, miren de caminar sempre en línia recta i sense aturar-se cap a una direcció incerta. Charles Péguy considerava que el passatge en què s’exposava aquesta màxima era l’únic salvable de tota l’obra de Descartes. Però li atorgava una importància cabdal. Per ell, Descartes era l’home que s’havia plantejat com un combat la sortida del bosc en què estava perdut, el pensador que s’havia dit “o jo o el bosc” i que havia lluitat contra el bosc com David amb Goliat. Péguy sentia que, tant si es tractava de pensar com si es tractava de fer, no hi havia res tan important com sortir ràpid del bosc, tirar pel dret i arribar a algun lloc, encara que no fos on es volia anar ni es tractés d’un lloc especialment desitjable. Jordi Pujol va ser un entusiasta lector de Péguy. I no és estrany que els seus hereus hagin acabat convertint la màxima “cal seguir sempre la línia recta quan s’està perdut en el bosc” en el principi rector de la seva acció política.

Al laberint on Teseu va descabdellar el fil era impossible extraviar-se