Paul McCarthy desafia els tabús del sexe i la mort a la Fundació Gaspar
L’artista dels Estats Units exposa les seves últimes pintures a Barcelona
Paul McCarthy (Salt Lake City, EUA, 1945) sembla un inofensiu avi hipster, amb les seves ulleres de pasta i els seus cabells blancs; la gorra encaixada fins a la vora de les orelles. Ningú no ho diria a primera vista, però aquest supervivent de la contracultura nord-americana, que als 72 anys triomfa a les sales de subhastes, és autor d’una obra salvatge i pertorbadora que desafia els tabús que envolten el sexe i les conductes desviades, la violència i les humiliacions derivades d’una societat patriarcal, al mateix temps que es burla de la mitologia dels Estats Units. Bona mostra d’això és l’exposició que a partir de divendres vinent –i fins al 16 de juliol– presenta a la Fundació Gaspar. Una selecció de dibuixos i pintures de les seves sèries seminals, White Snow i Stagecoach, la cruesa de les quals fa que la pornografia o els jocs escatològics que circulen per internet semblin cosa de nens.
WS/SCCS significa, de fet, el retorn de McCarthy a la pintura després de trenta anys. Malgrat que en la seva obra, els mitjans –la performance, el vídeo, l’escultura, les grans instal·lacions– són només vasos comunicants en què es retroalimenten projectes a llarg termini, com els que ara presenta a Barcelona. Stagecoach s’inspira en La diligència, el western de John Ford protagonitzat per John Wayne sobre el qual, actualment, està realitzant una pel·lícula en què subverteix l’estructura de la trama original –un grup d’estranys que viatgen a través dels Estats Units en una diligència perseguida pels indis apatxes– convertint-la en una mena de viatge psicosexual, un món sense restriccions que provoca repulsió i ens obliga a mirar a l’interior de nosaltres mateixos. “No hi ha mai una voluntat de provocar, sinó que el que busco és que l’espectador es pregunti i arribi per si mateix a la conclusió de com es relaciona amb aquests temes”, assenyalava ahir l’artista després d’una visita a la mostra, on també es pot visionar un vídeo inèdit compost de fotos realitzades amb el seu iPhone durant el rodatge del film: escenes aïllades, moments robats als descansos dels assajos, el procés de creació d’escultures al seu estudi... “És com entrar dins el seu cap i veure les imatges amb què està treballant”, apunta Moishan Gaspar, el fundador de la fundació barcelonina.
I què hi ha, a l’interior del seu cap? “Tot gira a l’entorn del cos humà”, respon McCarthy, que en un altre moment confessarà que li interessa establir connexions i confrontar l’espectador davant conceptes com “la merda, el sexe, la degradació i la mort”. The shit in her mouth (La merda a la seva boca), llegim al quadre que introdueix l’exposició. La segona sèrie que presenta a la Gaspar és White Snow, en què. aquesta vegada, la protagonista és la Blancaneu (Neu Blanca, l’anomena, com la cocaïna). Ell mateix participant com un personatge més d’una història sobre la dona i la seva representació, farcida de celebrities de Hollywood i de polítics nord-americans. McCarthy –que als anys setanta proclamava el fracàs de la masculinitat amb una versió pròpia de Rocky: ell mateix colpejant-se i netejant-se el penis de quètxup abans de caure derrotat– mostra també una col·lecció de dibuixos que concep com a quaderns de notes o storyboards al costat d’aquests olis gegantins en els quals homes i dones pengen violentament, tot nus, amb una soga al voltant del coll, o bé s’embranquen en repulsius jocs escatològics, com en aquella versió de Déjeuner sur l’herbe de Manet en què, això sí, homes i dones estan igualats en la seva nuesa.
“No vull provocar, sinó que l’espectador es pregunti a si mateix com es relaciona amb aquests temes”