Messi és el Kilian del futbol

Per valorar la gesta de Kilian Jornet cal recordar que dissabte no va iniciar l’escalada a l’Everest des del camp base avançat, com se sol fer, sinó des del monestir de Rongbuk, que és a un dia de camí vall avall. L’atleta català ha tingut l’atreviment de repetir a l’Everest un desafiament a la tradició alpinística que ell mateix ja havia perpetrat als Alps (va sortir de Chamonix, va pujar el Montblanc i va tornar a l’hora de dinar). Per valorar la seva gesta, cal tenir en compte que el recorregut que Jornet ha fet en 26 hores a l’Everest la majoria d’expedicions el solen recórrer en cinc dies.

Ell, a més, ha pujat sense xerpes, sense corda fixa (un eufemisme de les baranes que col·loquen els turoperadors fins al cim) i sense oxigen artificial.

La seva fita, per insòlita, humil i llibertària, l’eleva al nivell dels grans innovadors de l’Everest, com Messner, Loretan, Troillet, Hornbein, Batard o Kammerlander.

Tanta autosuficiència pot fer que el critiquin, esclar. De fet, amb la seva ascensió ultralleugera ha posat al seu lloc la majoria dels muntanyencs i turistes de l’Everest. Només alpinistes que van sense oxigen i que acrediten experiència en vuit mils, com Ferran Latorre aquest any, estan capacitats per jugar al seu equip.

Això sí, en aquest món tan competitiu de l’himalaisme, a Jornet l’afavoreix la seva humilitat: és inusual que un alpinista admeti que no sap si ha trepitjat o no un cim perquè hi havia boira i no es veia , com ell va dir quan va baixar del Cho Oyu.

Però aquesta humilitat no ajuda que se’l consideri un crac global de l’esport. Ahir a la matinada, un tuitaire insomne el va qualificar de “Messi de l’alpinisme”. No anava desencaminat, per bé que, amb tot el que ha fet i el que encara pot fer aquest sobrevolador de muntanyes, caldria plantejar per què no anomenem Messi el “Kilian del futbol”.