Una qüestió d’identitat
L’Ajax no té vincles especials amb el judaisme, però al seu estadi oneja l’estrella de David i s’hi venen bufandes amb signes hebreus
Si la política s’ha tornat cada vegada més identitària, el futbol sempre ho ha estat: ho és i ho continuarà sent. Tot i que de vegades sigui amb identitats ambivalents o fins i tot falses. Per exemple, el cas de l’Ajax. Molts dels seus seguidors porten un tatuatge amb l’estrella de David al pit o als braços, van al camp amb banderes de l’estat d’Israel o amb gorres i bufandes amb inscripcions en hebreu, s’autodenominen els superjueus i, per animar els jugadors, canten “som-hi, jueus, som-hi!”. Fins i tot, i per una espècie de simbiosi, simpatitzen amb les posicions del govern israelià en el conflicte palestí. Però de jueus no en tenen res.
La història de com l’Ajax ha assumit extraoficialment (el club se’n desmarca) aquesta identitat és una de les més curioses del món del futbol i inclou tot un reguitzell de petites explicacions: cap d’elles, però, de rotunda. Perquè si bé és cert que Amsterdam és la ciutat més cosmopolita, més oberta culturalment i amb més percentatge de població jueva de tot Holanda (un 13% abans de la guerra), el mateix es pot dir de moltes altres metròpolis europees, sense que els seus equips tinguin aquesta etiqueta (en el cas del Tottenham londinenc, la connexió amb el judaisme és una mica més real).
I amb això no n’hi ha prou per entendre un fenomen els orígens del qual podrien situar-se en l’ocupació del país per part dels nazis. O fins i tot abans, a començaments del segle passat, quan, poc després de néixer, el 1900, el club es va veure obligat a traslladar-se a l’estadi de Middenweg, que era a només un parell de quilòmetres del barri jueu de Jodenbuurt, on vivien setanta mil per- sones. Per arribar al camp, els seguidors locals i visitants travessaven amb el tramvia el mercat hebreu que hi havia a Weesperplein.
Pot ser que això deixés alguna empremta en la psique col·lectiva dels seguidors d’altres equips. O també pot ser que hi contribuís el fet que alguns socis gentils del club van arriscar la vida per amagar socis jueus quan els nazis havien ocupat Amsterdam, si bé molts d’altres van ser col·laboracionistes (i en general van sortir ben parats del comitè de purgues que el club va establir per rentarse la cara al final de la guerra). O que un supervivent jueu, Jaap van Praag, va arribar a ser president de l’entitat, paradoxalment amb el suport de dos germans (Freek i Wim van der Meijden) que havien fet fortuna edificant casernes per a Hitler. En el cas de l’Ajax res no és blanc i negre: en tot cas, blanc i vermell, amb alguns tocs de gris.
Inversors jueus van posar molts diners al club als anys seixanta, ajudant a establir les bases del gran conjunt que aixecaria quatre Copes d’Europa, però l’Ajax sempre ha estat un equip de la burgesia d’Amsterdam, amb una vinculació únicament tangencial amb la comunitat hebrea. Els habitants del Jodenbuurt li havien donat suport abans de la guerra perquè era del barri, però tan sols els integrants d’unes quantes famílies adinerades de mercaders podien permetre’s pagar les quotes de soci. I en les alineacions no hi va haver jueus, tret d’excepcions com Bennie Muller o el novaiorquès Eddie Hamel.
Va ser sobretot a partir dels vuitanta quan les aficions rivals van començar a referir-se als fans de l’Ajax com els nassos llargs ,a alçar el braç ofensivament fent la salutació nazi, a cridar Hamàs, Hamàs i, en alguns casos, fins i tot a imitar el soroll del gas o cantar Sieg, Sieg, Sieg (“victòria” en alemany). En comptes de rebel·larse contra això, els seguidors de l’equip de Cruyff, Neeskens, els germans De Boer, Dennis Bergkamp, Marco van Basten i d’altres tantes llegendes del futbol, van fer seva aquesta identitat. A les paradetes dels voltants de l’Arena d’Amsterdam, el estadi actual, s’hi venen banderes d’Israel. I s’autodenominen els superjueus. Som-hi, jueus, som-hi...
Quan equips israelians com l’Hapoel o el Maccabi de Tel Aviv han jugat a Amsterdam, els seguidors de l’Ajax els han donat una gran benvinguda i han aclamat els seus gols com si fossin propis. Però en el fons és una identitat una mica superficial o artificial. Els fans tenen molt clar que una cosa són els jueus de debò, que observen el sàbat i celebren les festes de Purim i Hanukà, i una altra els jueus de l’Ajax, un concepte merament futbolístic inventat pels rivals per ofendre’ls, igual que per a ells els aficionats dels equips de la frontera amb Alemanya són els krauts, els del sud agrícola d’Holanda els grangers i els del Feyenoord (campió de lliga) les paneroles. A més, Foten (jueus) rima amb Goden (déus), i per als càntics va molt bé.
A la II Guerra Mundial alguns dels seus socis van protegir els jueus; d’altres es van passar als nazis