“En sentir el generador, venien els xerpes a carregar el mòbil”
José Manuel Soria ha investigat a l’Everest l’adaptació dels nostres gens a l’altura
Tinc 52 anys, però l’alpinisme em dona altura i em treu edat. Vaig néixer a Barcelona. Esport, sí, però a partir dels 42 quilòmetres, córrer no fa bé a ningú. Estemelaborantunpredictorpersonalitzatdel mal d’altura a partir de les dades que vam prendre a l’Everest. Soc genetista a l’hospital de Sant Pau
Què ens pot dir l’Everest sobre els nostres gens? Abans diré que estem canviant el paradigma de recerca biomèdica. En comptes d’investigar els mecanismes de la malaltia en pacients, els estudiem en individus sans.
Per exemple.
Durant cinc anys, en el projecte Summit, amb Emma Roca, hem estudiat com afecta la pràctica d’esport en tres grups segons el seu nivell d’entrenament: un d’elit –amb Kilian Jornet–; un segon grup ben entrenat però no tant, i un tercer d’esportistes poc actius.
Conclusions?
A partir dels 42 quilòmetres...
La marató.
Cap cos sembla beneficiar-se de l’exercici: els molt entrenats toleren l’esforç; als mig entrenats pot perjudicar-los i per als menys preparats resulta nociu. A l’últim grup, la mitja marató ja n’altera els paràmetres fisiològics normals.
Quin tipus de perjudici pateixen?
L’expressió dels seus gens es veu afectada i se’n ressent el sistema immunitari i inflamatori. Els maratonians acostumen a reportar infeccions a les vies respiratòries i refredats després de la prova.
Les ultramaratons i les proves de resistència extrema de moda són perjudicials? Hem endegat el projecte Summit precisament per estudiar-ne la repercussió, també a llarg termini, en aquells que les practiquen.
Pujar l’Everest tampoc no és un passeig.
I els escaladors també experimenten una caiguda semblant del sistema autoimmune.
Com s’adapten els nostres gens a l’exercici extrem?
El nostre genoma té dues maneres d’adaptar-se als canvis del medi: amb l’evolució, que és molt lenta i es va aconseguint a través de generacions; o amb l’epigenètica, que és la resposta genètica immediata als canvis de medi. I aquesta és la que mesurem.
Van anar a l’Everest per mesurar-la?
Vam aprofitar l’expedició de Ferran Latorre el mes passat, que ja havia fet 13 vuit mils dels 14 que hi ha al planeta i només li faltava l’Everest, i ens hi vam afegir –ell ens va admetre encantat– per estudiar l’adaptació dels humans a aquestes altures extremes.
Va ser tan fàcil com ho explica?
Aquí, sí. La Fundació La Caixa ens va concedir una ajuda en només tres setmanes. Però la burocràcia nepalesa ha estat més intransigent i ens va fer emplenar muntanyes de papers en la seva llengua. Ens va ajudar molt el metge del camp base de l’Everest, el doctor Bhandari.
Com van prendre les mostres allà?
Vam instal·lar un hospital de campanya al camp base de l’Everest, que és enorme. El primer dia vaig trigar 45 minuts a travessar-lo d’un extrem a l’altre. És tot un poble, i dels grossos.
Centenars de tendes de campanya?
I res d’electricitat al matí. Només connectaven els generadors a partir de les 17 h. En vam portar un, el vaig endollar a les 11 h i, de sobte, el nostre hospital es va omplir de xerpes que, en sentir el motor, venien a carregar els mòbils.
No et deslliures dels mòbils ni a l’Everest.
Doncs no, perquè hi ha cobertura i, a més, wifi. Però el nostre problema és que havíem de refrigerar les mostres per mantenir-les. Així que al final el que vam fer va ser deixar-les congelar –a -18ºC– a la nit i enterrar-les a la cascada de gel veïna del Kumbo durant el dia, quan la temperatura es disparava fins als 25ºC.
De gel no en falta, a l’Everest.
I així vam aconseguir la millor mostra que s’ha recollit mai de la resposta genètica humana a l’altura. Prenent sang dels trekkers i xerpes a 2.800 m al poble proper de Lukla; i a 5.400, ja al campament base.
I ara on són aquestes mostres?
Les vam portar en helicòpter a Kàtmandu. Amb tres vols, ja estava fet. Romandran allà fins que les portem cap aquí.
Com aplicaran aquesta investigació?
Volem crear un predictor de l’aclimatació de cada persona a l’altura. Una altra aplicació biomèdica és estudiar els mecanismes d’adaptació a la falta d’oxigen que trobem en pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), que pateixen insuficiència respiratòria com si estiguessin permanentment al camp base de l’Everest.
Com ens adaptem els humans a la falta d’oxigen?
Depèn del genoma de cadascú. Cada any 140 milions de persones s’exposen al mal d’altura i molts tenen diarrees, vòmits i, fins i tot , edemes pulmonars i cerebrals que posen fi a la vida de molts alpinistes.
Vostè s’hi va adaptar?
Els tres investigadors de la meva expedició ho vam passar malament la primera nit a l’Everest, però un en especial va patir moltíssim. Estava més mal entrenat? No, eren els seus gens. Per això volem saber com s’expressen i detectar qui s’adaptarà pitjor o millor a l’ascensió.
Treballa en altres línies?
Hem aconseguit predir quins pacients amb càncer tenen propensió a patir una trombosi durant la quimioteràpia. Un 20% de malalts en tenen avui i, d’aquest 20%, nosaltres ja en podem detectar el 80% més propens abans que comencin la químio.
Això són moltes vides salvades.
Els oncòlegs no sabien com prevenir aquestes trombosis i ara en tenim l’algoritme. Estem personalitzant la medicina.