Don Tancredo s’acomiada
En el contenciós CatalunyaEstat espanyol hi ha tres fases significatives en el mandat del president Rajoy. La primera (2011-2016) està marcada per una discutible valoració: l’independentisme existeix, però és una estratègia per obtenir més avantatges de l’Estat. Per això no es respon a les demandes nacionalistes: es deixen passar com una grip que es cura sense necessitat de medicació. La segona (des del 2016 fins avui) és l’etapa de l’intent de diàleg. Comprovada la serietat del desafiament sobiranista, Sáenz de Santamaría es proposa de construir un pont amb la societat civil. És una aposta interessant, però necessita molt de temps per donar fruits i els secessionistes corren més: abans que Soraya aconsegueixi adhesions rellevants, el Govern català redacta lleis de desconnexió, prepara estructures d’Estat i l’Estat hi respon amb una estricta aplicació de les lleis. I la tercera va començar aquest dilluns passat, en què Rajoy recorre a la duresa dialèctica i mostra un ostensible to irritat pel contingut d’un esborrany de llei de secessió i de declaració unilateral d’independència.
Aquest va ser el dia que Rajoy va decidir perdre la por de les paraules i va passar de parlar d’aplicació de la llei a obrir un nou estil: prou de representar el personatge de Don Tancredo i passem a l’ofensiva. Acabada la Lliga, el futbol
És el moment de marcar distàncies amb un eufòric Pedro Sánchez que acaba de derrotar el susanisme
d’atac arribava a la lliga de la gran política. Ministres i dirigents del PP van entendre el senyal. Cospedal i Méndez de Vigo van utilitzar el concepte de “cop d’Estat”. I el president mateix va acusar la Generalitat de pràctiques no vistes “ni en les pitjors dictadures”. Pèssim clima per respondre a la carta de Puigdemont que demanarà de negociar el referèndum. Però això no té gaire importància, perquè ni el més optimista s’atreveix a esperar una resposta afirmativa. A tot estirar, silenci administratiu.
El fet transcendent és el to de les paraules: dictadura, cop d’Estat. Joc ofensiu, en tots els sentits de l’expressió. Rajoy ha trobat el seu discurs a Catalunya. Aquesta és l’oportunitat per demostrar autoritat davant l’Espanya que la reclama i que potser és la major part dels votants del Partit Popular. Aquest és el moment per marcar distàncies amb un eufòric Pedro Sánchez que acaba de derrotar el susanisme, el felipisme i tot l’aparell socialista després d’haver dit que Espanya és una nació de nacions. I, si faltava l’ingredient de l’opinió pública catalana, l’enquesta de Metroscopia va actuar ahir de “jugador número 12” del PP. Si els ministres de les solemnes paraules sentien una mica de vertigen, la dada que continuen baixant els partidaris de la independència recarrega la seva autovaloració. Quan es parlava dels resultats de les primeres retallades, el Govern central s’aclamava a si mateix: “Anem pel bon camí”. L’enquesta potser li fa sentir una cosa semblant davant el primer problema polític nacional. Ja veurem quant dura.