El desdeny
El millor desdeny és no fer-ne cas, diu la saviesa popular, i així ho ha considerat Rajoy, que ha utilitzat aquest contundent mètode en múltiples ocasions. El desdeny, és a dir, el “considerar algú o alguna cosa com no essent digne d’ocupar-se’n”, li ha servit per menystenir adversaris, esquivar incòmodes companys i driblar nusos gordians, i fins i tot l’ha practicat en memorables rodes de premsa, on el sentit del ridícul se’n va anar de vacances. No cal dir que l’ha utilitzat especialment en el tema català, procés que ha menystingut, menyspreat, desdenyat i la resta dels sinònims, sense cap neguit. Encara que, en aquest cas, el menyspreu ha obligat a una severa estima, i heus ací els fiscals i tribunals per postil·lar-ho. Sens dubte, Rajoy ha estat el mestre del menyspreu polític, i gràcies a aquesta capacitat de menystenir el que l’incomoda ha sobreviscut a molts conflictes.
Sobreviscut… fins avui. Perquè, si bé és cert que Rajoy ha demostrat una inusitada capacitat de resistir, no li serà fàcil a partir d’ara. I no sols perquè s’ofega en un pantà de corrupció que no té fons, i la dimensió del qual converteix Espanya en el país de la UE amb el sistema polític més podrit.
Encara que no guanyi, la moció de censura donarà una estocada letal a una presidència que trontolla
També, en seqüència lògica, perquè s’ha trencat el bipartidisme, el paradigma de la transició s’ha enfonsat i l’Espanya autonòmica es dinamita per la costura catalana. I en cap dels casos no ha demostrat ni coratge polític, ni sentit estratègic, ni lideratge.
Només s’ha mantingut a la cúspide, empès per un sentit de resistència que emula aquella dita àrab d’asseure’s davant de la tenda fins a veure passar el cadàver de l’enemic. La qüestió és que la tenda està envoltada, l’enemic a la trinxera, i és el seu body el que comença a olorar. Rajoy no està acabat però és un gat de panxa enlaire que intenta fer-se el mort.
I l’últim menyspreu ho rubrica, perquè més que una tàctica dilatòria eficaç sembla un gest de covardia: no pensa presentar batalla en la moció de censura de Podem i ho deixa a un subaltern. Tanmateix, aquell desdeny, més que menysprear Iglesias, pot revertir contra la seva persona, i no perquè tingui èxit la moció, sinó perquè amagar-se en un moment tan delicat envia dos missatges, si l’un dolent, l’altre encara més: no és capaç d’aprofitar l’oportunitat per demostrar un lideratge decidit, i no s’adona que han canviat les cartes, el tauler i el joc. És a dir, poc valent i menys lúcid. En aquest punt, el menyspreu antigament valorat per exitós es mostra ara com un intent desesperat d’emular l’estruç. I si creu que sortirà indemne de la moció, és probable que s’equivoqui perquè, encara que no tingui èxit, li donarà una nova estocada a una presidència que trontolla. Només li queda utilitzar l’espantall català per aconseguir una mica d’avantatge. Però fins i tot aquesta tàctica dilatòria ja no serveix com abans. El desdeny s’ha convertit en un bumerang.