El Barça viu hores baixes...
Ni tan sols la il·lusió de guanyar una Copa del Rei no dissipa un estat d’ànim estrany, plomís i pròxim al pessimisme del barcelonisme. L’únic avantatge és que, amb sort, no hi haurà ni ànims per a la tradicional xiulada a l’himne, gest immadur...
Com diu el tuit, “papa, si som els millors del món, per què anem amb el Celta, el Màlaga i amb el Juventus?”. No són pocs els barcelonistes que canviarien la Copa del Rei per una derrota del Madrid.
Malgrat tenir el millor jugador del món a les seves files, el FC Barcelona tanca aquest dissabte una temporada fracassada: el triomf estèril del Bernabeu, la remuntada anecdòtica contra el PSG –a veure si els periodistes desterrem l’expressió fer història –i potser aquesta Copa del Rei contra un equip tan respectable com secundari. Per arrodonir el quadre clínic, se’n va un dels nostres, Luis Enrique, sense que ningú fins ara hagi donat una explicació convincent, la qual cosa només agreuja les llegendes urbanes sobre el vestidor.
Els fronts judicials, tan variats i continus, reforcen la desorientació del barcelonisme, que intueix que no tots els casos es poden carregar a “la teoria de la conspiració”. Quan la pilota entra, tot això és secundari. Però aquest any no ha entrat...
En espera de la patacada del Reial Madrid a Cardiff, arriba un nou entrenador. Si es confirma el nom d’Ernesto Valverde, el club haurà guanyat en maneres però tampoc no estem davant d’un nom que sigui l’alegria (esportiva) de la festa. Paciència? Ja l’ha demostrada el Camp Nou al llarg d’aquesta temporada, encara que un comença a pensar que xiular de tant en tant no és tan lleig com matar un pare. Hi ha fitxatges –i no un només- que no han estat a l’altura i si un xiulet ha d’enfonsar-los millor que es dediquin a una altra cosa, sens dubte més mal pagada però més agraïda per la seva autoestima.
I el president? A Josep Maria Bartomeu cal agrair-li aquest tarannà conciliador encara que de vegades fa l’efecte que arriba tard als focs que ell, a diferència d’altres presidents presidencialistes, no provoca mai. Un caràcter així, tan antinuñista, està molt bé si darrere té una junta directiva sòlida i amb les funcions ben delimitades. La desfeta de l’equip de bàsquet, la feina de la secretaria esportiva o aquesta estranya tresoreria que impedeix ara –diuen– grans fitxatges per tenir una plantilla de veritat tampoc ajuden a aixecar els ànims.
Tenim un problema. Fer veure que aquí no passa res i tot pot continuar igual recorda els comunicats de guerra de Saddam Hussein quan els soldats nord-americans estaven a punt de fotografiar-se al seu palau de la capital iraquiana.
Això recorda els comunicats de guerra de Saddam Hussein quan els americans estaven a punt d’entrar al seu palau