Carme Portaceli
DIRECTORA DE TEATRE
Carme Portaceli va ser la gran guanyadora dels premis Max de teatre, atorgats dilluns a la seva terra, València. La creadora es va alçar amb els premis al millor espectacle teatral i a la millor direcció per la reivindicativa Només són
dones.
En teatre, a la Dinamarca del príncep Hamlet, hi havia alguna cosa que feia pudor de podrit. O això deia Shakespeare. En teatre, a l’Espanya del 2017, hi ha alguna cosa que fa pudor de tancat, d’oblidat. D’enterrat. O això van recordar uns quants premiats a la cerimònia dels premis Max d’aquest dilluns, celebrada en aquell ciclop blanc que sembla que s’hagi escapat d’un quadre del Bosch: el Palau de les Arts de València. Ho van recordar els premiats i les premiades. Perquè la nit dels Max, els grans premis del teatre espanyol, volia reivindicar l’autoria femenina, i ho va acabar fent lliurant els dos trofeus principals, el millor espectacle de teatre de l’any i la millor direcció, a Carme Portaceli i el seu Només són dones. Una obra sobre les lluitadores per la república i la llibertat, dones que van ser represaliades, empresonades, afusellades, exiliades i, per completar el cercle, convenientment oblidades.
Naturalment Portaceli, una valenciana que ha fet la carrera a Barcelona i que ara dirigeix el Teatro Español de Madrid, i que sempre ha fet un teatre militant, compromès, va disparar quan va rebre el premi. El va dedicar “a tantes i tantes dones que van lluitar per la llibertat i la democràcia al nostre país i que, com és habitual, han estat oblidades i sotmeses a la invisibilitat més cruel. I no abans, en els temps foscos, sinó també avui, als llibres de text, les exposicions i els llocs públics. I en alguns llocs privats se les assassina diàriament”.
Portaceli no va ser l’única que va disparar. Ángel Ruiz, millor actor de l’any per Miguel de Molina al desnudo –un monòleg musical sobre el gran cantant de cobla, torturat i exiliat durant el franquisme–, va dedicar el guardó “a tots els que van patir l’opressió, la persecució i l’oblit. Tant de bo la llei de Memòria Històrica es dugui a terme”. I Jon Maya, de la companyia basca Kukai Dantza, que va recollir per Oskara tres dels set Max a què optava, entre els quals el de millor espectacle de dansa, va assenyalar que “fa 80 anys del bombardeig de Gernika, on es va massacrar un país sencer”, i va voler recordar “els Gernika que avui hi ha cada dia i honrar els ciutadans que es van saber aixecar i ens han transmès la nostra llengua i la nostra cultura fins avui”. Va dir moltes més coses, però en eusquera.
Per si faltava memòria, es va emportar dos premis l’adaptació d’El
laberinto mágico feta pel Centre Dramàtic Nacional: la visió de la Guerra Civil que va escriure Max Aub des de l’exili. Una guerra que continua pesant com una llosa perquè, potser, hi ha una llosa.
Per descomptat, tractant-se d’uns premis de teatre, no hi van faltar reivindicacions, i algunes van mostrar que la Fundació SGAE, que organitza els premis, ha de posar ordre a les seves categories. Aquest any han afegit la de teatre de carrer, que va ser per a Mulïer, de Maduixa Teatre, dansa sobre xanques. Però quan va arribar el torn del Max al millor espectacle revelació va ser per a InTarsi, de la companyia de circ Eia, que va lamentar que no hi hagi encara categoria de circ.
I, sens dubte, la situació de les creadores va ser una reivindicació constant des que la presentadora, Ana Morgade, va exposar, tot just començar, que la gala era “una excusa perfecta per posar les autores al davant per una vegada, a veure què passa”. La directora de la Fundació SGAE, Inés París, la primera que ocupa el càrrec, va ser dura en el seu discurs. Només un 17,5% dels socis de la SGAE són dones, va dir, i va denunciar que “s’equivoquen els que pensen que el pas del temps millorarà aquesta situació injusta. Cal fer sense timidesa més accions que resolguin aquesta discriminació, i per posar fi la xacra de la violència de gènere cal canviar els continguts del teatre, perquè falta el punt de vista de la meitat de la població”.
Per sort, és un viatge que no exclou ningú. El dramaturg Alfredo Sanzol va recordar quan va rebre el Max al millor autor de l’any que “néixer home o dona no és tan important. El que és important és ser una persona tan plena i empàtica com sigui possible amb la resta dels éssers humans”. D’això, va dir, ha nascut la premiada La respiración. D’això i de la seva separació després de 15 anys de relació. La protagonista de l’obra es diu Nagore, “el nom que m’haurien posat si hagués estat una nena”, va confessar.
Els premis Max van mostrar que la Guerra Civil continua pesant com una llosa perquè, potser, hi ha una llosa