Un pintor a l’exili
Sònia Hernández, autora d’‘El hombre que se creía Vicente Rojo’
Sònia Hernández canvia de registre en la seva nova novel·la, El hombre que se creía Vicente Rojo, una narració que respira més lliure que les seves intenses obres anteriors i en la qual hi ha un homenatge al nebot del general Rojo, que viu a Mèxic des del 1946.
Sònia Hernández canvia de registre en la seva nova
novel·la, El hombre que se
creía Vicente Rojo (Acantilado). Es tracta d’una narració que respira més lliure que en les seves intenses La mujer de
Rapallo (2010) i Los Pissimboni (2015) i en què hi ha un homenatge al pintor barceloní Vicente Rojo, nebot del general Rojo, que viu a Mèxic des del 1946 i a qui Barcelona encara deu una gran retrospectiva de la seva obra.
La narradora és atípica, ni jove, ni guapa, ni prima, ni triomfadora. És així per anar contra corrent?
No buscava concretament un model que estigués fora del cànon o dels patrons seguits majoritàriament. És una dona que està confusa i que necessita una cosa per agafarse. De fet, als tres personatges els passa el mateix. Tampoc no sé si ella reivindica explícitament alguna cosa; senzillament, mostra un model de dona o de persona que també existeix, malgrat que no aparegui a la publicitat: no sap cuidar la seva aparença, no sap com conduir la seva vida, no sap com comunicar-se amb la seva filla... I ni tan sols busca en el sexe desesperat o en la sensualitat extrema el pal·liatiu al seu neguit, una actitud que sembla que ha anat bé a algunes protagonistes de llibres o pel·lícules. I, de sobte, descobreix la imaginació, la prolixitat del pensament. Tenia ganes de trobar un personatge que expliqués la seva vida d’una manera més realista o immediata, i que estigués disposada a riure’s de si mateix.
Un dels personatges té la malaltia de la prosopagnòsia , la mateixa que Brad Pitt: no reconèixer les cares. A la novel·la compleix una funció narrativa, però també hi ha una reflexió crítica sobre les identitats falses creades per no aprofundir en qui som realment?
En l’època en què vaig escriure aquesta novel·la, vaig llegir molt Oliver Sacks. Em fascinava la manera com construïa relats a partir dels casos dels seus pacients. Això de la prosopagnòsia em va semblar directament relacionat amb el tema de la identitat. I sí, crec que la societat resultant de la revolució digital fa que tot sigui més virtual i més banal. Les relacions humanes són molt complicades. Ja hi ha persones –penso en artistes– que reflexionen sobre la manera com les noves tecnologies ens estan imposant un comportament determinat. Potser el problema ja no serà si adoptem una identitat falsa, o una màscara, sinó si adoptem les identitats que algun interès o alguns interessos (això tan indefinit que s’anomena “el poder”) ens imposen. Suposo que per això la protagonista s’enlluerna quan troba algú amb un pensament propi i una vocació real. La protagonista busca un patró per seguir. Les xarxes socials i les noves tecnologies precisament fan això: mostren el cànon que hem de seguir si volem formar part d’aquesta comunitat gairebé infinita en què tothom sembla que s’ho passa tan bé i sap tantes coses.
La qüestió de les identitats personals es complica a mesura que s’introdueix el tema de l’art i la literatura. Convertir una veritat en una mentida perquè no deixi de ser veritat. És així?
Una de les funcions principals que s’ha atribuït a l’art és la de mostrar el que és invisible. O sigui, que es crea una obra de ficció, una mentida, per revelar una veritat sobre l’ésser humà. En el cas dels tres personatges, estan negant l’evidència, la immediatesa, perquè no es creuen que correspongui a la veritat, o almenys al que ells creuen que hauria de ser la veritat. La narradora d’alguna manera sent que la seva vida no correspon al que li tocaria a ella, que havia estat una noia llesta. La Berta fa tot el possible per negar la quotidianitat que li imposen, i l’artista ha decidit adoptar el patró que li permet portar la vida que li agrada.
En el relat batega tota l’estona la tensió entre la ficció i la realitat. Aquesta novel·la està escrita des de l’altre costat del mirall, com si Torres Campalans hagués escrit una novel·la sobre Max Aub?
M’encantaria que algú es pogués sentir a l’altre costat del mirall llegint la novel·la. Al cap i a la fi, tota la història és una pregunta sobre si és possible veure o sentir la realitat d’una manera diferent a la manera com ho fem. No ho havia pensat, però potser sí que hi ha algun personatge situat a l’altre costat del mirall. El discurs de la narradora està fet just des de la frontera. L’article en què Vicente Rojo diu que Max Aub és una invenció de Torres Campalans em va ensenyar que el pensament i el diàleg intel·lectual no tenen límits. No parlo de la invenció de territoris poblats de monstres impossibles, sinó de tot aquell territori immens on es descobreixen claus importants per entendre’ns una mica més.
També introdueix el factor de l’exili, més per parlar de desarrelament que de política.
La seva experiència de l’exili no és només el testimoni terrible dels que es van veure obligats a abandonar el seu país després de la guerra; a mi m’interessava, a més a més, el sentiment humà del desarrelament, les dificultats per sentir-se vinculat a un territori i per tenir en aquest territori les possibilitats de desenvolupament. El tema del desarrelament està directament relacionat amb la identitat i amb la percepció d’un lloc. Aquesta percepció condicionarà la nostra
EL PERILL “Adoptem una màscara a les xarxes o adoptem una identitat imposada?”
UN BARCELONÍ A MÈXIC “Em sorprèn que de vegades parli de Rojo a Barcelona i poca gent sàpiga qui és”
relació amb tot el que ens envolta.
Què l’atreu de la pintura de Vicente Rojo?
L’equilibri. Hi ha una sèrie d’elements que tenen les seves pròpies lleis de la gravetat i que fan que et demanis en què consisteix aquell equilibri. Ell diu que al llarg de la seva carrera s’ha adonat que ha estat fent un alfabet. Crec que les seves lletres tenen una relació molt directa amb la bellesa: per aquell equilibri, per la seva manera de parlar de la matèria, que és alhora molt lleugera.
Creu que Barcelona, la seva ciutat natal, no l’ha tractat bé?
No sé si l’han tractat bé o no, però jo el trobo a faltar. S’han fet coses per a ell, com exposicions, va dissenyar un cartell de la Mercè... De totes maneres, bastants artistes no se senten ben cuidats per aquesta ciutat. I sí que em sorprèn que de vegades parli d’ell i poca gent sàpiga qui és. Sí, és cert que també hi ha moltes persones (curiosament, molts poetes) que li tenen un gran afecte.