Ones i escumes
Encara que l’escuma dels dies polítics catalans està completament ocupada per allò que Trostki anomenava “l’acceleració frenètica de la història”, passen altres coses en el tempestuós escenari de la nostra vida pública. Coses que, tot i no ser vistoses, s’han de subratllar. Germà Gordó, per exemple, comença a tenir l’oportunitat judicial i política d’entonar el do de pit. Junts pel Sí, en general, i, molt particularment Marta Pascal, la coratjosa dirigent del PDECat, estan fent grans i encomiables esforços per girar full respecte d’aquest personatge que alguns amics meus de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues, incansables lluitadors per la dignitat i la qualitat de la vida social i econòmica d’aquells territoris, anomenen, no sense gràcia, el príncep de les tenebres.
Ara bé, l’esforç de girar full, perfectament comprensible i benintencionat, és inútil. Podria molt ben ser que la imputació o investigació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya només sigui, per a Gordó, un aperitiu. El TSJC ha trobat proves inclements contra ell, en la instrucció del cas Torredembarra (que, recordemho, va néixer de la denúncia d’una honesta i, segurament per això, incompresa regidora d’ERC, cansada de martingales locals). Però d’altres dossiers inquietants que fins ara Gordó havia aconseguit mantenir tancats amb pany i clau judicialment i mediàticament és molt probable que siguin
Inevitablement, Gordó ha col·locat una espasa de Dàmocles damunt la testa d’Artur Mas
oberts (per exemple: els que fan referència al canal Segarra-Garrigues, la principal obra pública catalana després de la línia 9 del metro). I és que els investigats per corrupció inevitablement conciten una gran avidesa mediàtica...
Certament, no sembla que el perfil de l’exgerent de Convergència i exconseller de Justícia sigui semblant al de Bárcenas: Gordó no és un fatxenda amb ínfules d’escalador i milionari, sinó, més aviat, un aplicat pèrit mercantil de l’anterior partit d’Artur Mas. Com tots els que han estat a la sala de màquines i s’han hagut d’embrutar les mans posant greix als eixos del partit, Gordó és una mina d’informació. Generalment, pel que veiem en els casos Gürtel i Púnica, els grans acusats callen i s’empassen el gripau. Però no es pot descartar que Gordó, veient com se’l treuen del damunt els que fins fa dos dies el van col·locar a les llistes de Junts pel Sí, decideixi comerciar judicialment amb la informació que posseeix. Ho acabem de veure amb els ínclits Millet i Montull. Quan el murri passa dificultats és poc fiable. Sigui com sigui, el cas Gordó és, a partir d’ara, també el cas Artur Mas. Dit d’altra manera: inevitablement, Gordó ha col·locat una espasa de Dàmocles damunt la testa d’Artur Mas.
Són indirectes i, de moment, menors les conseqüències polítiques que té el cas Gordó damunt l’acceleració frenètica de la història catalana. Però, a mesura que l’escuma s’acumula a la platja, és difícil separar l’energia de les onades de la contaminació que arrosseguen. Potser per això el desig de futur és tan ambigu. Ara que hi som, no sembla que hi hagi tanta pressa per arribar-hi.