El debat del cotxe
PER tercer any consecutiu creix la xifra de cotxes a Barcelona. Queda enrere la pitjor fase de la crisi econòmica, quan l’abundància de vehicles particulars als carrers de la ciutat va caure de manera palesa. Ara sembla que s’ha invertit la tendència. Les vendes de cotxes repunten. El nombre de turismes va augmentar al llarg del 2016 en 10.000 unitats respecte del 2015, situant-se en els 580.000. Si sumem als turismes altres classes de vehicles, el total a finals del 2016 s’acostava a Barcelona als 947.000, un 2% més que en l’exercici anterior.
Paradoxalment, tot això passa quan la política automobilística del Consistori barceloní, en sintonia amb els requisits formulats per la Unió Europea, és de caire restrictiu. Per exemple, amb els plans per anar limitant el nombre de places d’aparcament. O per anar eliminant gradualment els vehicles més antics i, per tant, més contaminants. Tot això passa a més quan la indústria automobilística continua sent una de les principals del país, que directament o indirectament dona ocupació al 9% de la població activa i factura més de 90.000 milions d’euros anuals.
Aquest conflicte d’interessos, en el qual s’entremesclen criteris ideològics, mediambientals, polítics, industrials i econòmics, entre d’altres, il·lustra de manera clara la complexitat de la societat desenvolupada. El cotxe, associat al nostre país, pels volts dels anys seixanta, a la llibertat individual, és vist ara per molts com un bé no exempt de problemes, sense anar més lluny els relatius a la contaminació atmosfèrica. És perfectament possible –i fins i tot freqüent– que un mateix ciutadà sigui conscient que l’ús del vehicle particular s’ha de sotmetre a certes restriccions i, alhora, no estigui disposat a renunciar a la llibertat de moviment. És perfectament possible –i fins i tot freqüent– que un mateix ciutadà reconegui la importància de la indústria automobilística per a la bona marxa de l’economia i, alhora, s’estimi més un futur menys contaminat i més saludable per als seus fills.
Per tot això, és obvi que es tracta d’una qüestió d’envergadura i que requereix més debat del que ha obtingut fins ara. Tots els actors implicats haurien de posarse en la posició dels altres, si més no per un moment, i provar d’entendre’n les raons i els objectius. I, fins on sigui possible, treballar en favor d’un model de convivència, per diversos que siguin els interessos i per grans que siguin els canvis que han de venir en la cultura del cotxe. El que no té sentit és que les primeres víctimes dels desacords siguin els automobilistes, a qui tots ells diuen que volen servir.