El jeroglífic
Atenc la petició d’un amic que m’assegura que no entén el joc d’equilibris (o desequilibris) del tauler del Golf, i la seva pregunta mereixeria la resposta de Churchill quan li van preguntar per Rússia: “És una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. Diu l’amic que no comprèn per què l’Aràbia Saudita, sunnita i integrista, es baralla amb Qatar (sunnita i integrista) per presumpte suport al terrorisme sunnita i integrista quan, a més, tots dos presenten la mateixa foscor en aquesta matèria. És a dir, quin és el motiu real d’aquest moviment sísmic tan perillós, a les plaques tectòniques de la zona?
Sense tenir les respostes imprescindibles, hi ha algunes claus per a aquest embolic d’interessos creuats. La primera dada és el viatge de Trump a la zona, amb gran parada a l’Aràbia Saudita, que va enviar dos clars missatges: el regne wahhabita és el seu primer aliat estratègic i la política nord-americana retorna, amb sordina, al relat antiiranià. És a dir, els Saud són els interlocutors a tota la regió. Amb aquest aval renovat, que implica, també, l’aval a la guerra al Iemen (camp de batalla entre xiïtes i sunnites, que arriba als 8.000 morts), el lideratge wahhabita es consolida, i els Saud es disposen, rabents, a devorar un peó per refermar-se a la zona. La decisió, doncs, té a veure amb el domini sunnita a la regió, en l’etern combat amb el xiisme.
Si Trump ha donat l’aval, Qatar ha estat l’excusa, un emirat petit, tirànic, corrupte i amb vincles estridents amb el gihadisme. Però el gihadisme és el motiu, quan els saudites no aconsegueixen escombrar el femer de la seva pròpia casa i ningú no és lliure de vincles amb el Daeix? En absolut. Més aviat es tracta dels moviments subtils de Qatar cap al gegant iranià, i el seu rellevant paper contra les teocràcies veïnes, a través d’Al-Jazira, especialment amb el seu suport a la dissidència a Bahrain (de majoria opositora xiïta) i als Germans Musulmans d’Egipte. Aquesta darrera dada explica la posició d’Egipte, que s’apunta a la coalició antiqatariana precisament perquè a Qatar estan exiliats el gran guru dels Germans, Yusuf al Qaradawi, i molts dels seus dirigents fugits d’Egipte. Si hi afegim la guerra a Síria, una guerra a molts bàndols, amb xiïtes i sunnites mesurant les respectives forces, mentre tots lluiten contra el Daeix (i aquest “tots” és un adverbi fallit, perquè alguns d’aquests tots també l’ajuden), el jeroglífic es converteix en infernal. Ningú no és el que sembla, ni cap aliança és segura, i en aquest joc d’equívocs se situa la decisió de trencar amb Qatar.
Al final, una conclusió punyent: tots fan servir el nom del terrorisme per justificar les seves accions mentre, al pati del darrere, el financen i l’utilitzen. Això de Qatar no és una acció de lluita contra el terrorisme, és domini de la regió en la guerra eterna entre xiïtes i sunnites: pólvora per a l’infern.
La decisió contra Qatar té a veure amb el domini sunnita a la zona, en el seu combat amb el xiisme