Tots a pescar
Christian Dior, que va ser galerista d’art abans que couturier, assegurava que no hi ha cap dona que sàpiga vestir-se abans dels trenta anys. No només importa la vigència de la frase: avui les joves s’han uniformitzat, utilitzen les mateixes marques i repeteixen idèntics eslògans impresos a les samarretes amb missatge. Les contestatàries de la moda, que sempre proposaven mirades interessants, s’han homologat substituint el retro pel viral, calçant horroroses xancletes de piscina, canviant els estampats de Pucci pels d’emojis i tatuant el seu cos com si fos un kílim. Però què passa amb els homes de menys de trenta anys?
El cas és que ells escurcen d’algun temps ençà els pantalons. Si bé els nobles lluïen models per sota de genoll amb calçons, després de la Revolució Francesa els burgesos van imposar el vestit estructurat i els pantalons fins al turmell, que els dandis van alleugerir traient-li muscleres i entallant-lo. Els beatniks van seguir la seva línia, després els rockers –arremangats–, els mods i ara els hipsters que llueixen els pantalons a la manera de Kerouac o Burroughs, encara que molts no sàpiguen qui van ser.
A la passarel·la, Hedi Slimane va posar de moda el turmell a la vista, no obstant això el seu exponent més important va ser Thom Browne, que basa les seves creacions en vestits sastre que semblen encongits de braços i cames. La versió urbana del look pescador no s’ha fet esperar: pantalons amb volta i sabata de cordons i sense mitjó. Per què? ¿És que el turmell de l’home resulta tan sensual com al seu dia es va considerar el de les dones, quan van començar a pujar als tramvies i mostraven aquella innocent part del cos que feia les delícies dels més exigents erotòmans? O respon a un fetitxisme gai? Ja ho va advertir Barthes: la seducció està precisament en “la pell que centelleja entre dues peces”, en l’interstici del que és visible i del que és invisible. Els gentlemen sempre van assentar els pantalons a la galta de la sabata, mentre l’eleganza italiana, més audaç, permetia que s’entreveiés el mitjó. En la nostra infantesa, portar pantalons curts era propi de pagerols, també de nens llargaruts que creixien massa ràpid. Encara així, de Charles Chaplin a Elvis Presley o Michael Jackson, els tobilleros representaven una manera de trepitjar i de pensar.
De la mateixa manera que la dona va anar escurçant les faldilles progressivament, un gest simbòlic i alliberador, potser aquesta tendència comprada per joves i no tan joves es deu a un moviment d’emancipació del jou masculí, que també existeix: la màscara engolada rere la qual es continuen amagant molts homes. Sovint, tot acaba reduït a una qüestió de centímetres, sobretot mentals.
Sovint, tot acaba reduït a una qüestió de centímetres, sobretot mentals