Propaganda, pàtria i traumes
Avui fa 50 anys, el món va viure un dels dies més instructius del segle XX: els àrabs creien que estaven aniquilant Israel a tots els fronts de la guerra dels Sis Dies quan en aquelles hores, del 7 de juny del 1967, tercer dia de lluita, les tropes israelianes es disposaven a prendre la ciutat vella de Jerusalem. Al capvespre, l’estrella de David onejava en mesquites de la ciutat santa i els civils palestins van descobrir que els soldats als qui preparaven un te de benvinguda no eren iraquians ni jordans.
Davant la potència d’Israel, el president d’Egipte i líder del món àrab, el carismàtic Nasser, tenia la seva arma secreta: la propaganda.
La Veu dels Àrabs, la potent emissora cairota que il·luminava les audiències del golf Pèrsic al Marroc, continuava parlant de victòries, danys abundants als israelians i gestes màgiques. Ràdio el Caire no feia curt: “Hem derrotat Israel el primer dia de batalla, el derrotarem a cada moment i a cada hora. Acomiada’t de viure, Israel”. Els grans diaris egipcis feien el mateix, imbuïts de patriotisme, un valor renyit amb la veritat quan la realitat és adversa.
En aquelles hores, la coalició mal dirigida de tropes egípcies, jordanes, iraquianes i sirianes, només tractava de salvar la pell mentre afloraven cruelment totes les contradiccions retòriques en la retirada caòtica de la península del Sinaí, en les desercions de comandaments, les deficiències tècniques i una falta d’estratègia (improvisació a part).
I mentre els ciutadans àrabs eren informats que tot anava de meravella, sorgia al Caire el més negre i dolorós interrogant: i ara com expliquem la veritat?
El mariscal egipci Amer ja repartia
Ràdios i premsa van fer creure als àrabs que tot eren victòries; mentrestant, Israel prenia Jerusalem
la culpa entre els EUA per donar suport a Israel, i a Moscou per no assistir-los. “Resultava evident que no tenia ni idea del que estava succeint en els camps de batalla”, va resumir un diplomàtic soviètic després de visitarlo el mateix 7 de juny.
I el gran pare d’Egipte, el rais Nasser? Malhumorat, colèric i absent en unes hores que encara avui determinen el destí de l’Orient Mitjà i la permanent frustració del món àrab, que ha deixat escapar tots els trens del progrés (l’últim, la globalització).
Finalment, Nasser es va dirigir al país per televisió, a punt de sanglotar, la nit del 9 de juny. No va parlar mai, tot i això, de “derrota”, sinó de “contratemps”. Va anunciar la dimissió, però el poble va sortir al carrer per demanar-li que continués en un darrer acte d’afirmació patriòtica.
“El 1967, la majoria d’oients àrabs, fins i tot els que tenien força educació, estaven enardits. Quan va esclatar la realitat en les seves vides, la seva fe en els líders només va servir perquè la derrota resultés més traumàtica”, ha escrit Jeremy Bowen, corresponsal de la BBC, en el seu esplèndid llibre Seis días de guerra.