Un dit amb autoritat
Encara que els manuals repeteixin que l’intel·lectual va sorgir en paper l’any 1898 amb l’article
J’accuse...! del novel·lista Émile Zola, potser l’essència d’aquesta figura té un origen més llunyà. Pels segles dels segles la seva funció l’ha complert aquell individu que ha aixecat el dit i ha gosat dir a tothom –passant de l’hegemonia, sense por de ser un empestat entre els seus– que el rei anava nu. Alguns no ho veien i d’altres ho veien però callaven perquè sempre és més còmode quedar bé amb el poder. Però algú, afortunadament, tenia el coratge cívic de dir la veritat. Mireu-lo, diu, va en pilotes.
La faula de les vergonyes del rei és antiga. Van fer-ne un remake els germans Andersen, a la seva manera la va adaptar Cervantes al Retablo de las maravillas (“Que és boja, aquesta gent?”, s’exclama el furrier) i en castellà la versió més remota és la d’El conde Lucanor. Don Juan Manuel la va escriure cap al 1330. És un llibre d’ensenyaments morals pensat per alliçonar un polític amateur. Explicant una sèrie d’apòlegs, el savi Patronio vol evitar que al jove comte li prenguin el pèl.
Una de les històries és la del rei a qui uns estafadors li van fer creure que li cosirien una tela màgica: els que la veiessin eren fills dels seus pares, li van dir, i els que no la veiessin eren il·legítims. El rei s’ho va empassar, els pispes van dir que cosien quan en realitat no feien res, però ningú no gosava dir-ho. Per denunciar aquell engany feia falta valor. Perquè qui digués que no hi havia ni tela, al cap i a la fi, podia ser acusat de no ser fill del seu pare. Van passar els dies, al rei li van fer un vestit inexistent, va sortir al carrer i ningú no deia ni piu. Només s’hi va atrevir “un negro que guardava el cavallo del rey et que non avía que pudiesse perder”. Va dir allò que veia a tothom. “Dígovos que yo so çiego, o vós desnuyo ydes”.
Aquesta actitud, tan valenta, pot ser atrabiliària o pot ser fruit de la ingenuïtat. S’actua com un intel·lectual modern quan s’exerceix obeint el pes de la responsabilitat, per dir-ho amb un assaig grandiós de Tony Judt. Però amb aquesta actitud lloable no n’hi ha prou. Perquè l’intel·lectual tingui una projecció efectiva ha d’estar encarnada per un personatge amb una autoritat social reconeguda i la seva veu l’ha de comunicar a través d’un mitjà identificat pels lectors com una tribuna compromesa d’una manera sostinguda amb la veritat i no amb el poder. Així, quan l’intel·lectual raona contra el que és políticament correcte –per exemple Hannah Arendt analitzant el judici a Eichmann a The New Yorker–, sacseja la consciència de la seva societat. Quan denuncia el mal govern –per exemple l’Ortega y Gasset d’El Imparcial durant l’agonia de la Restauració o el Gaziel dels anys trenta des d’aquest diari–, s’enfronta cara a cara amb el poder dels polítics.
Si la crítica dels intel·lectuals a l’acció dels governants és constructiva (i, compte, sovint fa falta que sigui destructiva), per als polítics pot ser fecunda perquè actua com una lent correctora o un mirall d’autoexigència. Però els polítics, gairebé tots, no toleren la crítica. Ni la constructiva. Més aviat prefereixen l’adulació que obnubila i la propaganda, és a dir, la transmissió edulcorada de les seves consignes. Volen cortesans. I n’hi ha. Aquí també.
Val per als orgànics del processisme nostrat –Agustí Colomines, company, una salutació nacional– i val per als capdavanters de l’unionisme autista –que Ignacio Sánchez-Cuenca va deixar ben retratats a La desfachatez intelectual–. Ara val, sobretot, per la policia del populisme: la que denuncia l’emergència d’un fenomen reactiu, d’acord, però en cap cas es pregunta per la seva complicitat amb el món injust que va fer possible la inquietant reaparició de la bèstia. N’hi ha que continuen aixecant el dit –alguns dels exemplars, posem per cas Vargas Llosa, ancorat en una ideologia rovellada–, però també van despullats.
S’actua com un intel·lectual modern quan s’exerceix obeint el pes de la responsabilitat El polític prefereix la transmissió edulcorada de les seves consignes; vol cortesans; i n’hi ha; aquí també