Un quàquer armat amb una Leica
Apareix en castellà ‘Almas vivas’, el relat fotogràfic de la Guerra Civil del pacifista angloamericà Alec Wainman
“El meu pare va ser dels primers a adonar-se que la política de tolerància del Regne Unit i França davant Hitler i Mussolini ens portava al desastre. Per això va venir a Espanya a lluitar. Sabia que la causa republicana era una causa per la qual valia la pena jugar-se la vida, una causa universal”. Serge Alternês és el pseudònim de John Wainman, fill d’Alec Wainman, voluntari anglocanadenc a la guerra civil espanyola, un heroi oblidat, feliçment rescatat de l’oblit amb la publicació d’una selecció de les fotografies que va fer durant la contesa fratricida. El llibre Almas vivas (Milenio, 2017) recull més de 200 instantànies realitzades amb una petita Leitz Leica, segons Alternês, “fetes amb les pretensions d’un fotògraf aficionat que fa fotografies per a un àlbum de records, que capta el que veu i tot el que passa al seu voltant”.
Tan sols un mes abans de la revolta militar, Alec Wainman arriba a Espanya per França a bord d’una ambulància de la British Medical Unit (BMI) en missió humanitària. “Era un jove de 23 anys educat en la filosofia quaquerista, religiós, d’ideals pacifistes, però amb ganes de fer alguna cosa per frenar el feixisme”, explica Alternês, que ha completat el llibre amb el relat de l’estança de Wainman a Espanya, on li va ser molt útil el seu coneixement de llengües, especialment del rus, ja que havia estat agregat de l’ambaixada britànica a Moscou. Altres il·lustres col·laboradors del volum, com els historiadors Paul Preston i Josep Fontana, el crític Juan Manuel Bonet i els periodistes Ernest Alòs i Teresa Ferré, destaquen l’original mirada que Wainman té de la tragèdia espanyola, molt allunyada de les obres de fotoperiodistes coetanis seus, perquè mostra la naturalitat i la dignitat dels protagonistes que la viuen. “La seva mirada és diferent de la iconografia heretada difosa per mitjans i organismes propagandístics. És un testimoni sense censura oficial”, escriu Teresa Ferré.
L’ambulància del jove Wainman va recórrer els fronts de Madrid i Aragó, va rebre els camarades de la Brigada Lincoln, va conèixer els reclutats forçosos de la lleva del biberó ivasera Barcelona el maig del 1937 quan el PSUC s’imposa a les milícies anarquistes i del POUM. De les més de 2.000 fotografies que va anar guardant, el jove quàquer es fixa en el seu entorn d’hospitals, ferits i infermeres, però també capta imatges de la vida rural, de la rereguarda, de les fàbriques, i escenes de la vida quotidiana, com les persones que es congreguen a la fira del llibre de Barcelona. “És un relat que manté vives les ànimes de les persones que hi apareixen, civils, soldats i voluntaris internacionals, entre d’altres, amb tot el coratge, la passió i l’horror d’un país colpit per una guerra civil. És un homenatge a la República espanyola, la raó per la qual els voluntaris van venir aquí i per què cap altra guerra no ha mobilitzat
Wainman té una mirada molt allunyada de les obres dels fotoperiodistes coetanis seus
mai tanta gent, de tants països i, especialment, de tants cercles socials”, destaca Alternês.
Alec Wainman sempre va portar Espanya al cor, i va lamentar no haver adoptat la nacionalitat espanyola a què tenia dret per la seva feina com a traductor al servei de premsa del Govern de la República, ja molt avançada la guerra. L’agost del 1938, començada la batalla de l’Ebre, Wainman contreu una hepatitis i és repatriat, i aconsegueix passar els rodets camuflats entre material sanitari. Encara treballarà per acollir a Anglaterra un grup de nens bascos, i intel·lectuals, com per exemple el periodista Marcelino Sánchez i el dramaturg José Estruch, que van haver d’agafar el camí de l’exili. El quàquer s’incorpora al servei d’intel·ligència britànic i és destacat a Itàlia i Àustria.