Oportunitat perduda?

En l’actual context polític, la comissió de reforma del finançament autonòmic és una oportunitat perduda

No puc entendre que en la conjuntura de falta d’encaix català amb la resta d’Espanya ni el Govern central ni bona part de la comissió d’experts no vegin en la reforma del finançament autonòmic una oportunitat. Aquesta reforma és una condició necessària, potser ja no suficient, per reencaixar el que està desencaixat: un règim foral que té plena capacitat fiscal sense participar en l’anivellament, i una pretensió catalana, ignorada, d’obtenir més capacitat fiscal, tot i suportant un gran anivellament.

Certament, no ajuda a resoldre el problema una comissió de reforma del finançament en la qual totes les comunitats autònomes han aportat experts amb bandereta, ni una ponència marc de l’Estat en la qual costa identificar les autonomies com alguna cosa més que regions, on es considera que és l’Estat qui ha de recaptar tots els impostos i repartir al seu aire, un cop escoltades les comunitats pidolaires de les necessitats pròpies, des de la competència entre elles i l’enfrontament. En què es proposen assignacions redistributives no quantificades en valors absoluts sinó relatius, segons la disponibilitat del Govern central, de recursos que es transfereixen segons la liquiditat de qui gestiona els fons com si només fossin seus. En què no hi ha idees per compartir efectivament els ingressos, que certament paguen els ciutadans però que es volen també “federals”, de les institucions que representen els ciutadans als territoris. Cap voluntat d’aprofundir en l’assignació de l’IRPF, la capacitat fiscal pròpia i la responsabilitat tributària.

Una proposta en què s’ofereixen copagaments per als serveis autonòmics, blasmant políticament qui els gestiona. Sense obertura de vies complementàries lligades a la capacitat fiscal efectiva. En què no s’accepta que entre les necessitats de finançament es troba el cost relatiu diferent entre territoris si és que es volen igualar prestacions reals efectives. En què es posa l’èmfasi en mecanismes de redistribució entre territoris autonòmics (fetes pels mateixos que havien dit que el problema de cohesió era social i entre persones). En què s’ofereixen recursos que consoliden despesa per sempre més, que es poden gastar fins i tot en els factors que agreugen i no redueixen les desigualtats, i no compten amb cap exigència d’avaluació i condicionament d’ús.

Aquests enfocaments continuen donant per bo un ancoratge de suficiència amb l’statu quo, d’un santa Rita el que es dona no es torna sense parangó, que deixa l’opció de més recursos en el sistema com a únic acord possible: acord que sembla que resol el curt termini (ningú hi perd). Però no el mitjà ni el llarg termini: es detecta el guany relatiu diferencial i es torna a començar a reclamar. Esclar que la política només existeix en el curt termini. I així ens va, constatant que els polítics compren vots avui per demà per a l’aprovació del pressupost mentre que els tècnics donem peu a que algú pensi que tots plegats emboliquem la troca.