“Millor ser segon tota la vida que primer una estona”
Tinc 40 anys. Vaig néixer a Ciutadella (Menorca) i visc a Madrid. Soc pintor, vaig estudiar Belles Arts i fa 15 anys que entretinc a la televisió. Estic casat amb el Raúl, fa deu anys que estem junts i ara som pares d’un nen, el Nathan, per gestació subro
Ha enredat molt, vostè, a la televisió.
I mira que soc tímid!
No m’ho crec.
És així. Vaig passar-me la infantesa tancat a l’habitació, aïllat, fantasiejant en els meus mons.
Com és això?
Em feien por les burles dels altres, pels tics físics que tenia i la vergonya.
Ho va passar malament de petit?
Vaig patir companys de classe que escrivien “maricón” amb escuma d’afaitar als vestidors de l’escola. Em va afectar. Però llavors encara no existia la paraula bullying.
I a casa?
Tot l’amor de la família: em passava hores pintant en cartolines de colors.
Algú el va inspirar?
El meu avi, fan de les dones i de l’Interviú, que improvisava gresques a casa, i que gravava les meves primeres exposicions de pintura. Quan va morir, vaig deixar el primer Interviú en què jo vaig publicar sobre la seva tomba amb un text agraint-li que hagués estat el meu avi.
Un gest bonic.
Vaig tornar-hi un any després i tot el text s’havia esborrat, tret de la paraula “gràcies”.
El seu avi li agraïa la revista!
No crec en fenòmens paranormals, però em vaig emocionar molt.
Com va començar a la tele?
Em vaig llicenciar en Belles Arts a Barcelona i tenia un màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural...
Que pompós que sona...
Una nit pintava a casa i vaig veure una cosa a la tele que em va commocionar.
Què va veure?
El programa Vitamina N, a CityTV (avui, 8tv), amb Jordi González: vaig sentir la necessitat imperiosa de formar part d’aquella bogeria transgressora i multicolor.
Per què?
Aquell desgavell creatiu m’empenyia a cavalcar sobre la meva vergonya, a desplegar-me, mostrar-me, destacar.
I què va fer?
Vaig enviar la meva petició en un enorme sobre folrat de peluix blau: va funcionar, em van trucar! I, abans d’anar-hi, em vaig fer aquestes rastes tan vistoses. “Si vols ser insubstituïble, sigues diferent”, ensenyava Coco Chanel.
I continua amb les mateixes rastes.
Necessitava expressar-me, i em van infondre força, vigor, nervi i una protecció davant la timidesa: mentre mireu les rastes del Torito, no veieu el Quique.
No s’ha penedit mai de la seva feina?
No, perquè jo comparteixo el lema de Cantinflas: “La primera obligació és ser feliç, i la segona és fer feliços els altres”.
I com s’hi avé, amb la fama?
Un matí després d’una nit de marxa vaig a comprar el pa i la dependenta em diu: “Ets més simpàtic a la tele”. M’empasso el que li diria: “A la tele treballo i em paguen, senyora!”.
Però la felicitat no és a la tele, oi?
La vaig trobar en una habitació d’hotel. Per error, me’n van donar una que ja estava ocupada per un home amb el meu mateix cognom: Jiménez. Vam començar a parlar...
I es van enamorar?
Sí. Em va agradar que no em conegués. Vaig saber que era l’home de la meva vida: jo vivia amb només un pulmó per una tuberculosi, i amb ell em va arribar l’altre, vaig començar a respirar de debò!
I ell, què?
Abans de mi, ell només havia tingut relacions heterosexuals. I un dia va i em demana que ens casem. Em dona suport en tot, vull viure tota la meva vida amb ell. Som un matrimoni homosexual de valors conservadors.
Què vol dir?
Sense infidelitats, trios, terceres persones, promiscuïtats. Fa deu anys que som parella, i ara som pares d’un nen preciós, el Nathan.
Per gestació subrogada?
Sí, dos òvuls donats anònimament a un banc d’òvuls van ser fecundats amb espermatozoides del meu marit i meus i implantats i gestats per una dona. Però un dels dos fetus va fracassar...
Em sap greu. Però l’altre va continuar endavant...
Sense saber si és el fecundat per ell o per mi.
Han tingut tracte amb la gestant?
Durant nou mesos parlàvem amb ella via Skype. Hi havia un contracte firmat: no fumava, no bevia... I vam volar fins allà per ser al part. Ens quèiem bé.
Ella ho va fer pels diners?
I també per ajudar, per satisfacció personal. Era una advocada. Ara ja no tenim tracte i no ha vist el Nathan des que va néixer, per no agafar-li afecte. Són les regles del joc!
I si un dia el Nathan la volgués conèixer?
Tenim el dossier amb totes les dades tancat en un calaix: n’hi donarem la clau als 18 anys.
Deixa la tele, o hi tornarà?
Seré el Quique un temps, ja tornarà el Torito.
Potser amb un programa de televisió propi?
Millor ser segon tota la vida que primer només una estona.
Com viu, el Quique?
El Quique perdona ràpid, besa lentament, estima, riu. I es recupera del remolí del Torito, que em permet viure doble... Per tornar sempre a la meva estimada intimitat com a Quique.