La majoria absoluta de May perilla segons els sondejos
La premier guanyaria però sense majoria absoluta, segons un sondeig
Els enquestadors s’han equivocat tantes vegades que cal agafar les seves prediccions amb pinces. Però un sondeig a peu d’urna, al tancament ahir a la nit dels col·legis electorals a la Gran Bretanya, suggeria que l’aposta de Theresa May de convocar eleccions s’havia tornat en contra seu i els conservadors, sent el partit majoritari, patirien per assolir la majoria absoluta. L’SNP es va endur una patacada a Escòcia i el laborista Jeremy Corbyn va ser el gran triomfador. Els votants, un cop més, han protestat.
Tot i que les xifres no són definitives, l’enquesta conjunta dels canals de televisió BBC i ITV va situar els
tories entorn dels 314 escons (16 menys que en els aconseguits el 2015 i 12 per sota de la majoria absoluta), el Labour amb 266 (34 més que fa dos anys), l’SNP 34 (22 menys), i els liberaldemòcrates 14 (sis més), amb l’UKIP completament desaparegut. Un escenari semblant tindria enormes repercussions sobre la negociació amb la UE, i podria obligar a un govern de coalició. S’obre un període de gran incertesa.
Se suposava que serien les eleccions del Brexit, pel Brexit i per al Brexit, una mena de segon referèndum extraoficial, però han estat les eleccions de tot menys del Brexit. Amb la campanya interrompuda per dos atemptats terroristes, han versat sobre la seguretat, l’austeritat, el model de societat. Han estat les eleccions de la postcrisi financera, les primeres en què els votants britànics acudeixen a les urnes completament conscients de l’impacte sobre les seves butxaques i sobre les seves vides del col·lapse econòmic i el rescat dels bancs, de l’encongiment de les classes mitjanes i la mutilació de l’Estat de benestar. Més un conflicte generacional que de classes, al voltant de noves tribus com els nacionalistes i els globalistes, els ciutadans de casa i del món, les elits metropolitanes i els que s’han quedat enrere. Les eleccions de la postveritat, la postpolítica, la postnormalitat.
Theresa May va convocar els comicis no exempta d’oportunisme, amb un avantatge de més de vint punts en les enquestes que apuntaven a una majoria aclaparadora. El seu objectiu era doble. Primer, en vista que havia heretat el poder després del referèndum sense passar per les urnes, obtenir un mandat personal per negociar un Brexit dur. I segon, destruir completament un Partit Laborista que ja trontollava, robant-li centenars d’escons que trigaria dècades a recuperar i consolidaria els tories com els amos del poder per diverses generacions. Però el guió no s’ha complert necessàriament al peu de la lletra, i ha fracassat en els dos capítols.
ELS CANDIDATS. May no ha fet una bona campanya i la seva imatge ha quedat devaluada. En una societat essencialment conservadora (que només va votar el Labour quan es va reciclar de la mà de Tony Blair), molts no veuen Jeremy Corbyn amb l’entitat per ser primer ministre, no es fien d’ell per negociar el Brexit, i no volen un marxista a Downing Street. Una altra cosa són els joves i els intel·lectuals, però la
middle England del camp, els jubilats, els coronels retirats, els vicaris, els petits comerciants i les dames que es reuneixen a prendre el te i jugar a cartes, ho tenen molt clar. Experiments amb l’esquerra, com menys, millor. La primera ministra ho tenia sobre el paper molt fàcil, però ha fracassat de manera descomunal.
“Tothom té un pla formidable
Jeremy Corbyn, fins i tot fa poc objecte de ridícul, és el gran vencedor de la jornada
May no obté el mandat que demanava per negociar un Brexit i queda molt debilitada
fins que li donen un cop de puny a la boca”, diu el boxejador Mike Tyson, excampió dels pesos pesants. I May va començar a rebre patacades així que va sortir de la bombolla en què l’havien ficada els seus dos assessors totpoderosos, Nick Timothy i Fiona Hill, que ja van ser els seus guardaespatlles al Ministeri d’Interior. Incapaç d’improvisar, el contacte amb els votants i els periodistes li va produir al·lèrgia. Es va negar a participar en els debats televisats. La seva imatge robòtica va fer que rebés el sobrenom de Maybot.
Mirallet, mirallet, qui està millor preparat per encapçalar un govern fort i estable?... L’estratègia inicial va ser convertir la campanya en un culte a la personalitat de May, la nova Thatcher, la dama de ferro del segle XXI, la més qualificada per posar la Unió Europea al seu lloc quan comencin les negociacions del Brexit. Però el pla es va ensorrar així que les enquestes es van començar a estrènyer. De vint punts a quinze, de quinze a deu... No va estar mai per darrere, però es va esqueix, campar el pànic a les files conservadores quan alguns sondejos fins i tot van suggerir la possibilitat d’un Parlament sense majoria absoluta. La premier va haver de renunciar a la seva polèmica proposta que l’Estat es quedi els habitatges de les persones grans que hagin de rebre assistència, i això va fer recordar que també havia fet marxa enrere en el pressupost, i fins i tot en el Brexit (originalment va defensar la permanència en la UE). Els atemptats van posar en relleu l’impacte de les retallades en la policia. Se la va acusar de volàtil, insegura, enfos- indecisa, obsessionada pel control, tenaç però mediocre, massa propera a Trump.
Mentrestant Jeremy Corbyn partia d’unes expectatives tan baixes que l’únic que podia fer era pujar. La campanya laborista, embolicada en un cert amateurisme, no ha estat exempta d’errors d’organització i gestió, d’oportunitats perdudes, però el diputat per Islington té quatre dècades d’experiència a l’hora de trucar a les portes, i es va sentir còmode. El seu radicalisme va ser tamisat, va oferir als joves l’esperança d’una societat diferent, i en els mítings era aclamat com una estrella pop. Es va guanyar el respecte de la premsa neutral, i de molts laboristes que el consideraven una causa perduda. Però va continuar sense convèncer a la Middle England conservadora, a la que decideix les eleccions.
L’UKIP desapareix completament, però els seus vots es reparteixen entre ‘tories’ i Labour
Passen de sis diputats a catorze amb el seu missatge anti-Brexit i pro-Europa
ELS PROGRAMES. Convençuda que el Brexit és conseqüència de la ira de les classes treballadores de l’Anglaterra industrial, Theresa May va procurar situar-se a meitat de camí entre el nacionalisme i el globalisme, negant tant l’esquerra socialista com la dreta llibertària. Va adoptar una política identitària i populista, oferint una pujada del salari mínim, controls dels preus de l’energia, representació dels treballadors en els consells d’administració de les empreses, mentre feia seu el llenguatge antiimmigració i antagonista cap a Europa propi de l’UKIP. Al sector més ampli del seu partit no li va agradar que qüestionés la infal·libilitat del lliure mercat, ni renunciés a l’individualisme thatcherista. Família, bandera i pàtria.
La fallida intel·lectual de la dreta i la seva incapacitat per trobar una solució al crac financer que no sigui l’austeritat va fer, paral·lelament, que el manifest laborista semblés moderat, i que la seva proposta de nacionalitzacions parcials dels serveis públics, construcció massiva d’habitatge social, matrícules universitàries gratuïtes per a tothom i inversió keynesiana en transport, educació i sanitat no posés els pèls de punta. Corbyn va semblar entaular més les batalles del passat contra Thatcher que les del futur contra els robots i els efectes de la globalització. I va ser premiat a les urnes molt més del que ell mateix podia imaginar. El seu lideratge ha sortit reforçat. La seva visió del Labour com un autèntic partit d’esquerra ha estat vindicada.