El Constitucional anul·la i desacredita l’amnistia fiscal
El tribunal diu que la norma legitima “els qui van incomplir el seu deure de tributar” La decisió no afecta els contribuents acollits al decret de Montoro
El TC acusa Hisenda d’avalar el frau fiscal amb la mesura aplicada
L’Alt Tribunal deixa la porta oberta a altres fórmules d’amnisties fiscals
Clatellada del Tribunal Constitucional (TC) a Hisenda. La sentència dictada ahir per unanimitat anul·la l’amnistia fiscal aprovada pel departament de Cristóbal Montoro perquè tomba l’ús del decret-llei per a aquesta matèria. Però la decisió –de la qual ha estat ponent el magistrat Andrés Ollero– no suposa una revisió global de la mesura aprovada llavors.
Tot i així, la sentència recull afirmacions molt dures cap a la decisió del Govern. Sosté, per exemple, que l’adopció de mesures que “en lloc de servir a la lluita contra el frau fiscal s’aprofiten del mateix amb el pretext de l’obtenció d’uns ingressos” extres en situacions de crisi “suposa l’abdicació de l’Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de presentar-se al sosteniment de les despeses públiques”. Hi ha un deure “de justícia” que es trenca d’aquesta manera i es legitima els qui actuen “de forma insolidària” incomplint “el seu deure de tributar d’acord amb la seva capacitat econòmica”
Tampoc no admet el TC com a legitimació de l’amnistia fiscal la necessitat d’ajustar el dèficit públic per complir amb el principi d’estabilitat pressupostària compromès amb Brussel·les. Aquest seria “un requisit necessari però en cap cas suficient”.
Però malgrat tota aquesta càrrega crítica, el resultat pràctic de la sentència no té efectes retroactius i es redueix a una desqualificació del mètode seguit, el decret-llei, a l’estimar el Constitucional que per aquesta via no es pot regular aquesta matèria. Fer-ho –sosté el TC– és inconstitucional. I això perquè contravé l’article 86.1 de la Constitució, que prohibeix acudir al camí ràpid del decret-llei en els casos en què resultin afectats “de forma rellevant o substancial” els deures previstos en el títol primer de la Constitució, entre els quals “el deure constitucional de contribuir al sosteniment de les despeses públiques”.
No s’han acabat necessàriament, per tant, les mesures d’amnistia fiscal. Podran regular-se per llei. Però no per decret-llei. I en tot cas, el Govern que tingui una iniciativa similar per llei, haurà de comptar amb prou suport parlamentari. A més, haurà de gaudir de no poca determinació política, perquè el Tribunal Constitucional duu a terme una crítica de fons, i de principis, a l’essència mateixa de les amnisties fiscals, perquè estima que resulten injustes.
El TC ha recollit en la seva sentència diversos extrems al·legats pel recurs. En aquest sentit, s’acull a l’argument que la regularització es va permetre a un tipus reduït, el 10%, i que els qui s’hi van acollir van quedar exempts de la imposició d’interessos de demora i de sancions administratives o penals. El TC, al seu torn, critica que l’amnistia fiscal va permetre “l’incompliment dels deures formals i materials derivats del naixement de l’obligació tributària”. I també subratlla que la regularització va convertir les quantitats per les quals es va tributar “en renda declarada a tots els efectes”.
El Constitucional considera que les disposicions del decret-llei del 2012 “han incidit directament i substancialment en la determinació de la càrrega tributària que afecta tota classe de persones i entitats físiques i jurídiques (...), al substituir les quantitats que (...) s’haurien meritat per les rendes generades –encara que ocultades a la hisenda pública– per un gravamen únic del 10%” exempt de les esmentades conseqüències d’interessos, recàrrecs o sancions. I és per això que la norma anul·lada “ha afectat l’essència mateixa del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques”.