Una revolució perduda
Ignacio Martínez de Pisón recorda el paper de la revolució sandinista de Nicaragua entre la seva generació, una imatge que l’autor considera perduda: “L’actual president torna a ser Daniel Ortega, l’històric líder del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, que va recuperar la presidència fa onze anys i va revalidar aquell triomf en les eleccions del 2011 i del 2016. Però aquest nou Daniel Ortega, que ha anat lentament abdicant dels antics principis revolucionaris, s’assembla poc al que llavors admiràvem”.
Als de la meva generació el mite de la revolució cubana ens va arribar ja deslluït i espellifat. L’èpica requereix una adhesió sense fissures, i a finals dels anys setanta les fissures que esquerdaven el castrisme eren massa i massa grans. Els joves que ens orientàvem en la política amb la brúixola de la literatura sabíem de la primerenca dissidència de Guillermo Cabrera Infante, de la marginació dels escriptors desafectes i de les pràctiques totalitàries que Jorge Edwards havia descrit a Persona non grata. Amb la divisió dels intel·lectuals d’esquerres davant el castrisme n’hi havia prou per invalidar-lo com a mite. Però també la meva generació, com totes, necessitava la seva dosi d’èpica i, ja que no ens servia la revolució cubana, teníem la nicaragüenca, que era com una versió actualitzada d’aquella, una revolució una altra vegada de guerrillers i poetes, amb la política i la literatura novament de la mà. L’epopeia sandinista va ser la nostra, la dels que ara tenim cinquanta i tants anys, que vam accedir a la majoria d’edat al ritme de la música nica: “Cristo ya nació en Palacagüina”, “Clodomiro, Clodomiro, para dónde vas tan serio”, “Son tus perjúmenes, mujer, los que me sulib0eyan”... A Carlos Mejía Godoy devem bona part de la banda sonora d’aquella època. Si a Espanya estàvem tractant de deixar enrere quatre dècades de dictadura, a Nicaragua si fa no fa el mateix. Els joves sandinistes que havien fet cap a la muntanya per enderrocar la dinastia dels Somoza estaven fent la revolució per nosaltres, i corejar les festives cançons de Mejía Godoy era una manera com una altra qualsevol de sentir-nos-en partícips.
No havia estat mai a Nicaragua fins que, la setmana passada, vaig anar-hi convidat pel festival literari Centroamérica Cuenta, que va congregar a Managua més d’un centenar d’escriptors. Per allà hi havia, amb les xacres de la vellesa, el sacerdot i poeta Ernesto Cardenal, que va ser ministre de Cultura en els primers governs sandinistes. I hi havia també el que llavors era el vicepresident de la república, l’escriptor Sergio Ramírez, figura tutelar del festival. Qui vulgui saber com la revolució va convertir Nicaragua en el centre del món no pot deixar de llegir Adiós, muchachos, el llibre autobiogràfic de Ramírez. Els sandinistes se’ns presentaven com la combinació perfecta d’idealisme i coratge. No podíem no simpatitzar amb aquells Davids que arriscaven la seva vida per combatre els Goliats de la tirania, l’imperialisme i l’opressió.
El triomf de la revolució es va produir el juliol del 1979. Una de les coses més boniques que va implicar va ser l’anomenada Cruzada Nacional de Alfabetización, que animava els joves estudiants a conviure temporalment amb camperols de les zones més aïllades i desfavorides per ensenyar-los a llegir i a escriure. La cultura era l’eina que els havia de rescatar de l’endarreriment en el qual estaven sumits des de temps immemorials. La campanya va tenir un èxit fulminant, i l’analfabetisme va passar en poc temps del cinquanta al tretze per cent. Però, per descomptat, hi va haver altres coses que no es van fer tan bé. El mateix Ramírez reconeix al seu llibre uns quants errors. Un dels principals va ser la reforma agrària. Es va anteposar l’ortodòxia socialista a la realitat social i, en lloc de repartir entre la població rural les terres expropiades a la família Somoza, es va optar per transferir-les a unes cooperatives de titularitat estatal. Això va estendre el descontentament entre els camperols, que el nou règim no va saber redimir de la seva secular postració. La conseqüència va ser que molts d’ells van passar a engrossir les files de la Contra. Quina paradoxa: els mateixos camperols per qui s’havia fet la revolució es convertien ara en els seus enemics, i tot per culpa dels vells i anquilosats dogmatismes.
A les més de cinquanta mil vides que havia segat la guerra contra Somoza cal sumarhi les vint mil d’aquella segona guerra, la de la Contra, que es va allargar durant tota la dècada dels vuitanta. Va ser llavors quan es va iniciar la decadència del sandinisme, que va patir una severa derrota en les eleccions del 1990 i es va anar dessagnant després en successives escissions. Tot i això, l’actual president torna a ser Daniel Ortega, l’històric líder del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, que va recuperar la presidència fa onze anys i va revalidar aquell triomf en les eleccions del 2011 i del 2016. Però aquest nou Daniel Ortega, que ha anat lentament abdicant dels antics principis revolucionaris, s’assembla poc al que llavors admiràvem. Amb ell ha tornat Nicaragua a la inveterada tradició del cabdillisme, que posa les institucions al servei d’una persona. Amb ell s’ha recuperat una idea patrimonial i dinàstica del públic (la seva esposa, Rosario Murillo, és també la vicepresidenta). Amb ell, en definitiva, han tornat molts dels flagells contra els quals als anys setanta es van rebel·lar tots aquells guerrillers i poetes.
Nicaragua ha tornat a la tradició del cabdillisme, que posa les institucions al servei d’una persona