Adam Zagajewski
ESCRIPTOR
El poeta i assagista polonès Adam Zagajewski (71) va ser reconegut ahir amb el Princesa d’Astúries de les Lletres, per una vida dedicada a la literatura, que ha convertit en arma contra la ideologia. La seva obra actualitza l’ideal comú europeu.
El poeta polonès Adam Zagajewski (Lviv, 1945) va obtenir ahir el premi Princesa d’Astúries de les Lletres, dotat amb 50.000 euros. El jurat va destacar el sentit ètic d’una obra que fa que la tradició occidental “se senti una i diversa en el seu accent natiu polonès, alhora que hi reflecteix els trencaments de l’exili”. La cura per la imatge lírica, la recerca de la bellesa, l’epifania i la vivència íntima del temps són elements d’uns llibres que, a més, segons va dir ahir John Banville, “encarnen la fortalesa cultural i la riquesa de la nostra pàtria comuna europea”.
La biografia de Zagajewski és, en efecte, una metàfora d’Europa. Va néixer en una ciutat polonesa, però tot just quan va fer quatre mesos la localitat va ser incorporada a l’URSS; la seva família va emigrar llavors a Gliwice, ciutat alemanya que Polònia, al seu torn, acabava d’annexionarse, amb la qual cosa, malgrat que van emigrar, en realitat no van abandonar el seu país. Avui, per cert, Lviv –o Leòpolis– pertany a Ucraïna. Aquesta història l’ha explicada ell mateix a Dues ciutats.
“És un gran honor rebre aquest magnífic premi procedent del regne d’Espanya, que és també el regne de Cervantes i d’altres grans poetes i escriptors”, va assenyalar ahir Zagajewski, que recollirà el guardó en l’acte de lliurament que se celebrarà a Oviedo la segona quinzena d’octubre.
L’autor admet que no va ser mai “un heroi sota la dictadura, sinó un dissident moderat”. “Firmava algun manifest i no vaig passar mai més d’una hora a comissaria”. “Alguns escriptors se sentien més segurs sota el comunisme –explicava el 2006 a aquest diari–; no cobraves segons els exemplars venuts, sinó segons el nombre de pàgines que produïes. Com més voluminós era un llibre, més ingressos per l’autor”. El 1963 se’n va anar a Cracòvia, ciutat literària com poques, on va estudiar Filosofia i Psicologia. El 1982 va marxar del país, “empaitant una dona fins a París”, i el 1988 es va traslladar a Houston, on va impartir classes. Des del 2002 torna a viure a Cracòvia, amb esporàdiques estades a Chicago, on exerceix de professor universitari. “Els que vam créixer en el comunisme som més ingenus i oberts a la bellesa i al misteri, però amb els anys ens va passant”, afirma el guardonat.
La poesia va ser “un alliberament des del principi, una mica com el fet de passar de la gravetat a la gràcia, per seguir aquests dos conceptes de Simone Weil”. Opina que “la diferència entre escriure poesia i prosa és el grau de concentració: la prosa és com el cafè americà i un poema és un espresso”. Sobre la seva evolució, explica: “De jove, la meva arma per combatre la ideologia era justament la poesia. Ara faig el mateix a través d’assajos. La literatura no necessita mai ideologia; la ideologia limita sempre la llibertat”.
Entre la seva obra poètica destaquen Terra del foc (1994), Antenas (2005), Mano invisible (2009) o el recopilatori Poemas escollits. Entre els seus llibres de no-ficció, el diari En la belleza ajena (1998) i els assajos Solidaridad y soledad (1982) –que defineix com “una defensa de la vida espiritual, la individualitat, la solitud i la poesia”–, En defensa del fervor (2002) i el recent Releer a Rilke (2017). També ha escrit sobre l’obra de Miquel Barceló.
Feia vergonya sentir ahir alguns tertulians d’emissores de ràdio que es queixaven que el premi no hagués recaigut en Javier Marías, un dels favorits, juntament amb Michel Houellebecq. “A veure a quants espanyols han premiat a Polònia!”, protestava iradament un d’ells. Potser ignoraven les xifres exactes: des del 1981, el Princesa d’Astúries ha distingit 16 autors espanyols. En aquest mateix període, tan sols un autor suec ha obtingut el Nobel de Literatura.
“Els que vam créixer en el comunisme som més ingenus i oberts a la bellesa”, afirma el guardonat