Els temes del dia
La declaració davant el Senat dels Estats Units de l’exdirector de l’FBI, James Comey, i el risc de col·lapse de l’atenció primària a Catalunya.
DES que va prendre possessió com a president dels Estats Units, el gener passat, Donald Trump ha viscut en una muntanya russa. Cap dels seus predecessors en el càrrec no ha tingut un inici de mandat tan agitat. Probablement, perquè cap no es va comportar de manera tan expeditiva, erràtica i irresponsable, tan desconsiderada amb els usos polítics de Washington i amb els equilibris i el respecte mutu interinstitucionals. Per això, s’ha vaticinat que la seva presidència acabarà abans del previst, mitjançant un impeachment com el que va apartar Richard Nixon de la Casa Blanca el 1974. Fins ara, no s’havia entrevist com es podria concretar això. Però ahir es van produir al Senat fets que podrien suposar un canvi de tendència important.
Trump s’ha hagut d’enfrontar a dificultats derivades de l’anomenat Russiagate. És a dir, el cas sobre les relacions entre funcionaris russos i membres de l’equip de campanya de Trump, amb el presumpte objectiu, entre d’altres, d’interferir en la campanya de la candidata demòcrata Hillary Clinton. El Russiagate va tenir un primer gran efecte amb la caiguda de Michael Flynn, conseller de Seguretat elegit per Trump, que va deixar el càrrec poc després d’assumir-lo, quan es va saber que ocultava informació sobre la seva connexió russa. Aquest cas acabaria propiciant el cessament al maig, ordenat per Trump, del director de l’FBI, James Comey, que ahir va testificar davant la comissió d’intel·ligència del Senat, desitjosa de saber si en el seu acomiadament va influir el fet que no cedís davant Trump i no frenés la investigació sobre Flynn.
La declaració d’ahir de Comey va ser un torpede en la línia de flotació de Trump. Per dues raons. Per ser ell un funcionari d’acreditada rectitud i independència, i en conseqüència creïble, i pel que va dir durant la seva compareixença. Per exemple, que no tenia cap dubte que Rússia havia interferit en la campanya presidencial dels Estats Units, que Trump havia mentit i l’havia difamat a ell i a la institució que dirigia, i que li havia suggerit que volia el seu suport en l’assumpte Flynn a canvi de conservar-lo en el càrrec. Això últim, si arriba a ser provat, podria ser tipificat com a obstrucció de la justícia i, per tant, acabaria obrint la porta a un procés d’impeachment.
Res d’això no serà senzill. Perquè per materialitzarho caldrien més testimonis i proves. I perquè, fins ara, no sembla que la majoria republicana estigui disposada a fer fora Trump. Però és igualment cert que Comey pot ser un rival temible. L’avala una trajectòria impecable, com ha demostrat la seva independència en casos que van afectar indistintament els demòcrates i els republicans. En última instància, si no apareixen enregistraments de les trobades i converses telefòniques entre Trump i Comey, es tractaria de la paraula d’un contra la de l’altre. Però és obvi que la paraula de Trump, acostumat a dir avui blanc i demà negre, té un valor relatiu, i que la de Comey, alt funcionari amb un full de serveis impol·lut, en té un altre de superior. Experts juristes nord-americans coincideixen amb Comey que de les seves revelacions es pot desprendre que Trump va provar d’obstruir la investigació de l’FBI. Però perquè un procés d’impeachment progressi és precís que la Cambra de Representants, on la majoria republicana encara fa pinya amb el president, ho permeti. I sense noves proves més concloents, potser no ho fará. De moment.