El futur que no va arribar mai

A Yorkshire va néixer la revolució industrial, i ha nascut el Brexit

En llocs com Barnsley, on fa dos-cents anys va néixer la revolució industrial, el passat sembla molt més a prop que el futur. El passat són les mines de carbó, les fàbriques tèxtils i els alts forns. El passat és Thatcher. El passat són els horaris de sol a sol, els partits de futbol a les tres de la tarda, l’explotació, els sindicats, la solidaritat, l’esperit de comunitat, la il·lusió per un futur millor.

El futur ha arribat, però és pitjor que el passat. És la desindustrialització, els contractes porqueria, la inflació, uns sous que en termes reals són més baixos que fa una dècada, l’austeritat, les retallades, els clots als carrers, la pobresa infantil, les classes saturades d’alumnes, l’obesitat crònica, l’augment de la delinqüència, l’alcoholisme, la depressió, l’atur juvenil, la caiguda del pressupost dels ajuntaments en un 60%. La pèrdua de la il·lusió i de l’esperança.

El Club de Treballadors Ferroviaris de Barnsley no és gaire diferent que entitats similars de Wakefield, Castleford, Halifax, Sheffield, Bradford, Burnley i altres ciutats de Yorkshire. Un vell casalot que ha viscut temps millors, monument a la nostàlgia, amb les parets decorades de pòsters que recorden la batalla d’Oregreave entre els miners i la policia, les vagues dels vuitanta, els xocs èpics entre Margaret Thatcher i unes classes obreres que es resistien a morir. El dia de les eleccions, mentre es recompten els vots i els endarrerits dipositen les paperetes a les urnes, amb un sol baix que dona un aspecte daurat a les casetes adossades de maó vermell victorià que són la quinta essència del paisatge de l’Anglaterra industrial, vells militants laboristes beuen pintes de cervesa i algun whisky amb un sentiment d’enyorança que trenca el cor. Jubilats, aturats, ocupats amb contractes porqueria. Tots amb una cosa en comú. La certesa que ells o els seus pares es van matar a treballar, però els seus fills ho tenen molt més dur. La intel·ligència artificial i l’automatització eliminaran en els propers vint anys entre un i tres milions de llocs de treball. El que faltava.

Barnsley va votar la sortida d’Europa per un 68% a 32%, semblant a la resta de Yorkshire. És l’Anglaterra postindustrial que protesta contra tot i contra tots. “Si Trump s’hagués presentat a les eleccions, molta gent l’hauria votat. O Bernie Sanders. O Marine Le Pen. O Mélenchon. Per qualsevol que prometi canviar les coses”, comenta Patrick Sexton, que va treballar en els ferrocarrils abans que fossin privatitzats. “Uns s’han cregut més el programa socialista de Corbyn, d’altres han decidit provar fortuna amb May a veure si de veritat redueix la immigració i els sous deixen de baixar (s’acusa els estrangers de competència deslleial). Però tots són uns d’il·lusos –afegeix–, perquè l’únic cert és que res no canviarà. Els rics seran cada vegada més rics, i els pobres més pobres. L’únic que deixarem als nostres fills és misèria”. “En memòria dels qui van perdre la vida donant suport als sindicats de la lluita”, diu la inscripció d’un monument amb les estàtues d’un miner, la seva dona descalça i els seus dos fills, camí del camp de futbol.

El Club de Treballadors Ferroviaris està decorat amb pòsters de les grans vagues dels anys vuitanta