El relat del procés
Del’ anècdota a la categoria. Carles Francino va treure targeta vermella a TV3 per un espot promocional de la final de la Champions, amb Sergio Ramos aixecant una copa i uns plans de jugadors de la Juve, que deia: “Només hi ha onze homes capaços d’evitar l’inevitable; onze homes preparats per canviar el destí i fer viure una nit negra al totpoderós conjunt blanc”. El periodista apuntava: “Si això ho fa un diari, una ràdio, un canal de televisió privats, em semblaria igual de nefast, i de ridícul (...) Tanmateix, TV3 és un mitjà públic, sufragat amb els impostos dels aficionats del Barça, del Madrid, de l’Espanyol –que són, per aquest ordre, els tres equips amb més seguidors a Catalunya–. Una televisió sufragada amb els impostos dels que voten independència o no independència, de mar o de muntanya, de ciutat o de poble”. (El Periódico, 2/VI/2017).
El també periodista Toni Soler li va replicar amb un tuit: “En base a una anècdota estàs fent la campanya a PP i C’s. Ho sento, però avui no estic amb tu. I et recomano que facis zàping per comparar”. Anècdota o categoria? La pregunta es respon amb altres preguntes que Francino va deixar en l’aire: “És aquesta la funció d’un mitjà públic? És aquest el clima que necessita el moment actual, l’esport, o el que no sigui esport?”. La meva resposta, a partir de la legislació –la llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya– que fixa les missions del servei públic de competència de la Generalitat. En
L’univers simbòlic de TV3 respon més al model d’una televisió nacionalista que al d’una televisió nacional
transcric una: “La promoció activa de la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, socials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya (...) És necessari l’ús de tots els llenguatges, formats i discursos (...) que permetin el diàleg, la comprensió i la cohesió entre les diverses opcions, i entre les diverses àrees del territori”.
És evident que l’espot en qüestió vulnera la missió de servei públic que fixa aquesta llei del Parlament, però reflecteix també una qüestió de fons: el relat respon més al model d’una televisió nacionalista que no pas al d’una televisió nacional, és a dir, que reflecteixi la pluralitat de la societat catalana. Ho vaig escriure abans que es posés en marxa el procés (La mirada del otro. RBA, 2011), i ara ho reprodueixo al peu de la lletra per no utilitzar un argumentari ad hoc: “No m’he cansat d’expressar, en públic i en privat, el meu desacord amb una cosmovisió i un univers simbòlic, del qual és paradigma Televisió de Catalunya, que colonitzen transversalment la seva programació, des dels informatius fins a la ficció passant pels esports, i que amara també el seu llenguatge (...) Una televisió pública –i aquesta reflexió val també per a TVE– ha d’utilitzar un gran angular per projectar la pluralitat social, cultural, lingüística, territorial, religiosa... de la ciutadania que serveix”.
D’aquella pols, venen aquests fangs. Si hem arribat fins aquí, ha estat gràcies al concurs, per activa o passiva, de notables sectors de la intel·lectualitat i de l’acadèmia de Catalunya. També dels mitjans.