Hiperrealisme
Cifuentes va aixecar un mur defensiu davant una candidata de Podem que va voler ser molt institucional
A l’Assemblea de Madrid s’hi exhibeix un magnífic quadre d’Antonio López que es titula Madrid
des de Vallecas. Molt meticulós, el mestre de la pintura hiperrealista va trigar set anys a acabar l’obra. Madrid vista des del sud, banyada per una intensa llum que subratlla la veritat i la duresa de la vida urbana. En primer pla, la canonada d’un terrat firma un manifest de perifèria. La seu de l’assemblea legislativa de la Comunitat de Madrid és al districte de Vallecas.
El quadre de López dialoga bé amb alguns aspectes de la política regional madrilenya, hiperrealista, dura, molt dura, i amb algunes canonades que no se sap gaire bé on van i què connecten. El quadre i la institució només discrepen sobre la intensitat de la llum. El Madrid de López es banya en una omniscient llum bíblica, la qual convida a creure que l’única veritat és al cel, mentre que a la política –no només a Madrid– hi ha moltes zones d’ombra.
La d’ahir va ser una jornada hiperrealista. El Partit Popular i Podem van xocar de cara a l’assemblea regional. Moció de censura a Cristina Cifuentes després de les detencions del cas Lezo, que han portat a presó l’expresident de la comunitat Ignacio González, gran visir d’Esperanza Aguirre. En aquest intens quadre judicial també una canonada apareix en primer pla. Una canonada gegant: el Canal de Isabel II, l’empresa d’aigües de Madrid . La moció tenia un motiu i també pretenia ser l’avançada de la censura de Podem a Mariano Rajoy, que es debatrà dimarts vinent en el Congrés dels Diputats. La política local madrilenya té els seus propis arguments i alhora és camp de proves de la política general espanyola. Els seus protagonistes aspiren a pujar de categoria (per exemple, Cristina Cifuentes) o estan de tornada (per exemple, el socialista Ángel Gabilondo). La Comunitat de Madrid és un focus informatiu que no sol ser portada, excepte els dies de gran escàndol. Això ajuda a explicar la duresa i la rudesa dels debats a l’interior de la caixa de vidre de l’Assemblea. A l’hemicicle de Vallecas es diuen i es fan algunes coses que no resistirien una sessió matinal en el Congrés dels Diputats. Duresa en les formes. Rudesa en el discurs. I en el record de tots, el cèlebre tamayazo, aquells dos diputats socialistes que van volar quan el PSOE estava a punt de desbancar Aguirre l’any 2003. En aquell temps de traïcions, Cristina Cifuentes era diputada rasa del PP i aviat va ser ascendida a vicepresidenta primera de la cambra.
Cifuentes es va prendre ahir seriosament la moció de censura. No va fer ús de la paraula, per menystenir l’adversari, i va organitzar un dur catenaccio reglamentari. El PP va evitar amb les seves interrupcions que la sessió adquirís un to solemne en el seu inici, i va sotmetre la candidata Lorena Ruiz-Huertas a una allau d’intervencions dels consellers del govern regional, gràcies a una interpretació del reglament molt favorable als seus interessos. Aïllar Podem. Aquest era l’objectiu.
La línia defensiva de Cifuentes va ser tan ben estudiada que va acabar aixecant el to del debat, davant una candidata –la jove Lorena Ruiz-Huertas– bastant àtona, massa prolixa en el seu discurs i molt preocupada per transmetre una imatge de serietat institucional.
Catenaccio. Serà aquesta la tàctica de Rajoy dimarts vinent?