L’autonomia de la cosa política
El món sencer ha entrat en turbulències dominades, entre altres fenòmens, per lògiques de dretanització i de descomposició de partits i de sistemes polítics clàssics. Aquests fenòmens adopten de vegades l’aspecte del populisme, de manera que s’intensifiquen determinades forces que són més aviat moviments que partits estructurats i que es doten de líders més o menys carismàtics que encarnen un vincle entre la direcció i el poble.
Quan s’acosten al poder o hi accedeixen, els moviments populistes, inevitablement, es transformen. Perquè una cosa és protestar i multiplicar les promeses, fins i tot les menys realistes, i una altra és exercir responsabilitats en el comportament de l’acció pública o, almenys, proposar una visió clara i realista del que aquesta exigeix. S’observa, llavors, una mutació del populisme que pot revestir la forma de l’autoritarisme irreflexiu –es pot observar avui a Veneçuela– o la de la crisi, com s’ha vist a França amb el Front Nacional.
La gran mutació mundial dels sistemes polítics revesteix, sens dubte, altres formes a més del populisme. Es poden conjugar aquí, per exemple, l’auge dels radicalismes nacionalistes i de les pulsions religioses. Aquest fenomen s’observa a Turquia, on Erdogan proposa una síntesi peculiar de nacionalisme i islamisme, o a Israel, on el sionisme religiós s’ha convertit en una força especialment activa.
Resulta també que, davant els mals auguris, un país resisteix aquestes lògiques de descomposició i enduriment; a tot el món, nombrosos demòcrates han acollit d’aquesta manera l’elecció de Macron al capdavant de l’Estat francès, expressió d’un rebuig del país a entregar-se tant a la dreta clàssica, en conflictes, com al populisme de Mélenchon o al de Le Pen.
Aquestes evolucions són fenòmens pròpiament polítics, autònoms, de manera que es poden analitzar com a tals, en la seva especificitat i en el marc habitual de l’Estat nació, o són més aviat l’expressió de transformacions que operen segons un altre registre, social, cultural, econòmic i a escales que no es limiten necessàriament al marc de l’Estat nació?
Cal descartar, en primer lloc, les explicacions simplistes. Així, s’observen resultats electorals importants de forces d’extrema dreta en contextos amb nombrosos immigrants, circumstància susceptible d’aportar una explicació elemental. Però també s’observa on no hi ha immigrants! Igualment, aquests resultats es donen en països que experimenten grans dificultats econòmiques, cosa que podria indicar també en aquest cas un vincle de causalitat. Són elevats a Suïssa o a Noruega, l’economia de la qual funciona més aviat de manera positiva i no ho són a Espanya, que ha experimentat, malgrat això, l’envestida terrible de la crisi econòmica.
Escoltem els votants i les respostes que aporten als sondejos d’opinió. Molts ho expressen concretament: en la classe política del seu país, tots o gairebé tots els seus protagonistes els semblen molt criticables, de manera que als seus ulls els resulta desqualificada. Els principals retrets es refereixen a la corrupció, la qual cosa desemboca en crides a una moralització de la política; després figura la impotència, sobretot davant l’atur. Les demandes de seguretat davant el terrorisme constitueixen així mateix una qüestió important, mentre els electors, sense d’altra banda aturar-se gaire en la qüestió, constaten que cap protagonista, cap partit no els proposa una visió a llarg termini, cap futur ni cap utopia de qualsevol mena. La globalització redueix la capacitat d’acció interna, al mateix país i respecte als dirigents nacionals que només poden, per simplificar, prometre o bé intentar l’obertura màxima al món, la qual cosa no s’acompanya generalment de respostes a les expectatives més fràgils, i reforça les desigualtats socials, o bé aplicar polítiques de tancament en si mateix accentuat, cosa que aporta gratificacions simbòliques però no soluciona ni fa front a les dificultats.
Aquestes observacions ens poden permetre esbossar una resposta a la qüestió de l’autonomia de la cosa política: de fet, la majoria dels sistemes polítics actuals no han sabut o no han pogut ultrapassar l’era industrial amb els seus grans conflictes estructurals que es remuntaven a l’autonomia del fet polític i que han permès, especialment, construir la democràcia cristiana, el comunisme o la socialdemocràcia. A falta de poder traduir aspiracions i esperances populars, incapaces de proposar respostes adaptades a les exigències econòmiques i socials, alguns partits s’han ossificat o s’han radicalitzat; d’altres han desaparegut i d’altres han cedit espai al populisme, a les religions i als nacionalismes i, fins i tot, a l’autoritarisme.
L’aparent autonomia del seu funcionament i de les seves evolucions es deu que funcionen sobre una mena de buit social i cultural, sobre societats civils escassament capaces de desenvolupar conflictes a què haurien de fer front. L’autonomia de la cosa política, de fet, no existeix, perquè quan sembla instal·lar-se és que, en realitat, la cosa política es cargola sobre si mateixa, es desnaturalitza o desemboca en modalitats que neguen de la democràcia.
Uns partits s’han radicalitzat; d’altres han desaparegut i d’altres han cedit espai al populisme