El que és ‘nou’ i el que és ‘vell’

Ho reconec: em faig un embolic. A qui segueixi, encara que sigui de bona fe, l’esdevenir polític i les seves derivades, l’espera un flonjo divan a tant l’hora, ansiolítics amb recepta o un retir espiritual amb el Dalai-lama. Si recorreguéssim a la descreença, l’espectacle de la política és molt entretingut: primers actors, galants madurs, actrius de repartiment, còmics, dames de caràcter, bufons… Tot un elenc. Teatre del disgust. El ciutadà solvent haurà de descobrir amb urgència els plaers de la ironia. La ironia ajuda a sobreviure en un ambient tòxic d’irracionalitat esperpèntica. I institucionalitzada. I tuitejada.

Ara, la nova política ila vella política .No és fàcil: nous polítics que fan vella política, vells polítics que fan nova política, polítics, ni nous ni vells, que fan nova política o vella política. Partits de sempre que es consideren nous, partits recents que també s’arroguen ser nous, partits vells que es refonen en nous però que tenen en el seu si ectoplasmes del vell… Uf! Les tardes de glòria arriben quan uns acusen uns altres i els altres als uns.

No serà tot un assumpte de creatius i publicistes? D’allò que denominen “una tempesta d’idees” o un “laboratori de consignes”, quan reunits al voltant d’una taula ovalada, mànigues arremangades, corbata de nus més o menys, anoten en un bloc groc o en una tauleta parides per triar i remenar? Segur que són ells els contractats per maquillar de modernitat els temps polítics. La resta la posen politòlegs, comunicadors i tertulians de tot a cent. On són els ideòlegs orgànics? Abans un servidor públic deia alguna cosa i aquesta cosa tenia una vigència d’almenys quinze dies. Ara cal estar atent a la declaració, després a la seva matisació i al cap de poc al seu desmentiment. Al gust de la xarxa. La sentimentalització de la política? El vot emocional? No fa gaire un afanava un llibre d’Engels, Heidegger o Habermas i es feia un criteri. Més o menys…

Per entendre’ns, Macron, un hipster que té la sort que tots se li vulguin assemblar, cita els seus clàssics i a la penya li cau la bava, no saben que per amor qualsevol és capaç d’aprendre’s les subordinades de Voltaire i el que calgui. Doncs bé, Macron és de la nova o de la vella política? O és més nou Trudeau? Potser Trump i els seus tuits? No ho sé. Estic fet un embolic.