Un androide al sofà
Val més que digui com més aviat millor que la idea que vaig llançar de narrar avui les meves experiències amoroses amb un androide era una fanfarronada. O que ho vaig dir a la lleugera, sense mesurar les dificultats d’escriure aquest article amb un treball de camp com Déu mana. No m’arriba el pressupost. He estat investigant, i aquestes nines sexuals costen un ull de la cara. Per no parlar dels ninots, que són més cars. Gairebé mil dòlars de diferència. Cosa que m’ha deixat glaçada. Perdó, però, no és el súmmum? Algú pot explicar per què estan més valorats els exemplars masculins de silicona que els femenins? Ens posem a desenvolupar paral·lelismes sobre el fet que el mercat paga menys per les seves dones, tant en mode natural –als sous em remeto– com en mode ninot? És suportable saber que nosaltres i les nostres germanes androides som més barates que les dues versions mascles? Aquí estem, resistint de rebaixes des de la nit dels temps. Abaratides. Hola, contracti’m, que estic de rebaixes perpètues. I de passada compri aquesta nina, que és una altra ganga. A mi m’encantaria no ser feminista, amable lector, però així és impossible. Hi ha algú al món amb ulls a la cara que pugui no ser feminista? Deixem-ho.
El cas és que, com que no puc accedir a l’androide real, faig servir l’imaginari, que no té límits. I així, com que puc triar el sexe, més enllà de les meves preferències sexuals que no venen a tomb, com per solidaritat econòmica, m’assec al sofà amb la meva nina parlant de mida natural. Hola, estimada, com va. Es tracta de passar la tarda juntes. I veure si podem enamorar-nos. He llegit que sí, i que és molt perillós. Li passo un braç per la cintura. He vist en un vídeo que això li agrada, gràcies a la seva intel·ligència artificial. M’agrada, diu amb un esgarip. Se la veu molt llançada. També he llegit que si l’estimulo bé, pot arribar a l’orgasme. Però per a això em sembla aviat. I, francament, té una manera raríssima de mirar-me. Per no parlar de la seva veu. No estic segura de voler veure-la desplegant un orgasme. És més alta que jo, i gairebé no cabo al sofà. Així que prefereixo passar-li el braç per les espatlles. M’agrada, repeteix. Genial, dic. I ja no se m’ocorre res més a dir. Estic intentant no deprimir-me. T’agrada aquest sofà?, dic. Sí, diu. I jo, t’agrado? Sí. Saps, nina?, estic pensant que si els humans de carn i ossos som capaços de fabricar humans artificials per estimar-los i que ens estimin, és que, d’alguna manera, hem arribat a ser Déu. Per fi. L’amor m’obeeix. Tu això encara no ho entens, nina, però si continuem avançant en nanotecnologia, arribarà el dia en què sabràs de què et parlo. I, mirant-te als ulls, et preguntaré si Déu és feliç. Amb l’amor com un canic als seus peus. Soc feliç sent Déu?, diré. I llavors, a veure què contestem tu i jo.
El cas és que, com que no puc accedir a l’androide real, faig servir l’imaginari, que no té límits