Banquer amb llubarro
L’escena passa l’any 1977 o el 1978. La meva font va viure directament el moment que ara us contaré, però la memòria li para una trampa clàssica: pot evocar dotzenes de detalls d’aquell dia i, en canvi, no pot fixar la data exacta. Estem en plena transició. Don Luis Valls Taberner, president del Banc Popular, ha convocat un centenar de persones a un dels seus passis de cinema, a la sala d’actes de la seu central de l’entitat financera, l’edifici Beatriz del madrileny carrer d’Ortega y Gasset, 29. Butaques de pell. La pel·lícula que es projecta és Novecento, de Bernardo Bertolucci. A l’amfitrió li encanten els films de tall històric i controvèrsia política.
Entre els convidats, hi ha altres banquers, polítics, eclesiàstics, sindicalistes i gent de la faràndula. A Valls li agrada barrejar mons: el jove Miguel Bosé –icona pop– pot aparèixer en qualsevol moment, així com el nunci apostòlic, Luigi Dadaglio, home que dedica el seu temps lliure a la pintura, el productor cinematogràfic Carlos Escobedo o l’escriptor Javier Moro. Per simplificar el tràmit d’accés al lloc, el banquer comenta als seus coneguts del teatre i del cinema que diguin que són “de Comissions Obreres”. Valls manté excel·lents relacions amb els dirigents de CC.OO. i d’UGT, és un banquer que entén que la democràcia es basa a dialogar amb el que pensa diferent. Les seves fortes conviccions com a membre numerari de l’Opus Dei no impedeixen que tingui aquest joc de cintura. El practica amb elegància. Amb refinament.
Una vegada acaba la pel·lícula, és habitual que se serveixi un sopar lleuger. Aquesta vegada també. No hi falta el llobarro, el peix preferit del senyor Luis. L’austeritat monacal en la qual
El banquer Valls Taberner entenia que la democràcia es basa a dialogar amb el que pensa diferent
viu i treballa el president del Popular no està renyida amb l’exquisidesa ni el bon gust. Es creen grupets. Es parla del moment i, com és lògic, de l’obra de Bertolucci. Algú pregunta al banquer què pensa “del missatge” de la cinta, lloada per tota la progressia europea. Valls somriu, li agrada descol·locar els altres, sobretot als de la seva classe. Heterodòxia de guant blanc i ombres xineses. Avui se’l qualificaria de “disruptiu”. El fill de Fernando/Ferran Valls –home de la Lliga de Francesc Cambó passat al franquisme– es mou com un peix a l’aigua al Madrid dels Pactes de la Moncloa. Dels presidents dels set grans bancs, és el més estrany. L’art, la literatura i la política l’apassionen, tant o més que les finances.
El Banc Popular –que va adoptar aquest nom sota la presidència del patrici Fèlix Millet i Maristany, pare del saquejador confés del Palau de la Música– ha deixat d’existir. Valls jugava a esquaix a la novena planta, al costat del seu gran despatx, centre de gravetat d’una idea clara de futur. Acostumava a guanyar. Els seus successors al banc han estat tota una altra cosa, és evident.