La crònica de la presó és la suma d’històries personals de derrotes Tres visites a un forat negre

Aquesta crònica no es pot escriure amb paraules boniques. La primera vegada que vaig entrar a la Model va ser a començaments dels anys vuitanta, en una visita amb l’aleshores fiscal Martín Pallín. Els presos van treure els catres de les cel·les i, amb ferro roent, mataven les xinxes del somier. Era un forat negre a la ciutat de Barcelona.

Com es pot parlar d’un lloc on la pena de mort es va aplicar fins al 1974? S’està fent molta lírica sobre el tancament de la Model, però sabem poca cosa del que sentien els que eren allà. Quedava reflectit en cartes familiars com aquesta: “Estimada mare, ahir no us vaig escriure perquè em trobava una mica pesat i amb poquíssimes ganes de pensar. Hi ha moments en què un s’ha d’oblidar de tot, fins i tot que viu”. La missiva va ser escrita el 27 de juliol del 1938, en plena Guerra Civil, per un jove de 17 anys condemnat a mort (el meu pare) a la seva mare (la meva àvia) des de la sisena galeria, i s’ha conservat en l’entorn familiar, on s’emmagatzemen aquests records. Però podria ser la carta de milers d’homes que han passat per aquest recinte, on l’únic nord és sortir, deixar enrere aquest episodi.

Mateo Seguí, veterà penalista, explica el que percebia quan anava a la Model: “S’hi anava a subsistir i a passar el temps”. Hernando Toro va instal·lar un taller de fotografia a la seva cel·la (és un prestigiós artista de la càmera) i va dur a terme un extraordinari repertori de retrats dels seus companys de dissort. En una entrevista va explicar com un noi negre va posar despullat, i només li va exigir una altra foto amb corbata. La va enviar a la seva mare, amb una carta en què li explicava que estava treballant com a model a Barcelona.

La segona vegada que vaig entrar a la Model em vaig quedar tancat en un motí, el cap visible del qual era el Vaquilla, però els que l’empenyien eren uns homes amb una terrible rastellera de delictes de sang a l’esquena. Eren

Un delinqüent passava el temps escrivint poesia; quan va sortir va morir en un enfrontament amb la Guàrdia Civil

moments de violència extrema, amb funcionaris segrestats i amenaçats amb punxes al coll. Aquells mateixos paios durs, per enfrontar-se a l’enemic, al rellotge, escrivien a les seves famílies, i fins i tot hi va haver qui va optar per la poesia. Ho va fer un membre de la família Ugal Cuenca –una estirp famosa en la crònica negra i parents del Vaquilla–, que va escriure un repertori de versos, avui perduts. I després va tornar a la seva existència, per proclamar: “Moriré matant”. Quan va deixar el presidi es va enfrontar a la Guàrdia Civil, va abatre un agent i va perdre la vida en l’acció.

La Model va néixer per millorar un sistema penitenciari que consistia a amuntegar persones en espais immunds. El lema de la junta que es va formar per aixecar-la era: “En la severitat, humanitat”. No hi ha dubte que molta gent s’ha cremat les celles per millorar la situació, però durant molts anys la presó Model ha estat un lloc brut, amb una pudor que t’impregnava, on es parlava d’abusos sexuals i de bandes, on no hi havia intimitat ni per anar al lavabo. Ja al segle XXI vaig tornar a visitar la presó. En cada cel·la hi havia sis persones, en l’espai destinat a una. El lema de la junta ja no el recordava ningú.

Un altre món. Altres regles. Com es pot escriure aquesta crònica amb paraules boniques? La Model és una presó, no un palau. És la suma d’històries personals de derrota. Avui tanca. Les noves instal·lacions seran millors, però l’enemic continuarà sent el mateix: el temps. Perquè és el lloc on se subsistirà, el lloc on ningú no vol entrar, i només compta el moment de sortir.