Dos actorassos i una rucada

Marion Cotillard com a boja enamorada. Així, tal qual. Primer d’un, després d’un altre. De si mateixa abans que ningú. Propietària del matís en el desig i en el menyspreu.

L’actriu francesa, com Rafa Nadal a la pista, no dona mai una bola per perduda. Fins i tot en aquesta desmesurada pel·lícula de Nicole García, Cotillard ho posa tot, s’implica del tot i ho entrega tot. Perquè és així, generosa.

El sueño de Gabrielle explica la història d’una dona molt poc simpàtica, potser perquè la directora no s’esforça a explicar-la, seduïda com sembla per les meravelloses postes de sol del sud de França. Peripècia incomprensible d’una jove dona (Cotillard) de província, apassionada fins a l’extrem de la insensatesa. Hi ha vegades que recorda Madame Bovary, avorrida de la seva vida quotidiana. I d’altres, a les successives Catherines de Cims borrascosos, aquell monument de l’amor trasbalsat i fatal. Aquesta pel·lícula té alguna cosa de les dues històries, i molt dels dos personatges ofereix aquí Marion Cotillard.

Però el film de Garcia es perd per meandres que fan que la seva protagonista es dissolgui a mesura que perd el seny. La història transcorre entre el final de la guerra europea i els anys cinquanta, i llavors apareix Àlex Brendemühl, l’altre gran dels disbarats. Un emigrant espanyol atret per la boja. I, alhora, convençut pels pares d’ella perquè es casi per interès. Serè, constant, sec com el paisatge castellà del qual diu que prové. Un emigrant espanyol que llueix com ningú, amb poder racial, la seva samarreta imperi. Només per ells dos ja val la pena. /