Els rivals de Cruyff
Del Bosque, Clemente i Toshack valoren el llegat del creador del ‘dream team’
Si es tracta d’organitzar una vetllada divertida, s’hi ha de convidar Javier Clemente. El tècnic basc va portar la veu cantant i va exposar arguments controvertits, però amb gràcia i convicció, en un col·loqui d’entrenadors sobre el llegat de Johan Cruyff, en el marc dels actes commemoratius del 25è aniversari de la Copa d’Europa de Wembley. Tres homes que es van enfrontar al dream team al comandament de diferents equips, Clemente, Toshack i Del Bosque, van reivindicar el futbol de començaments dels noranta i van destacar la personalitat de l’holandès i les seves aportacions tàctiques. Però tot es podia haver ensorrat de bon començament, va insinuar el gal·lès amb referència a la seva derrota amb el Reial Madrid a la final de la Copa del 1990, l’únic títol estatal de Cruyff els dos primers anys a la banqueta del Camp Nou. “L’únic que recordo d’aquell partit és el nom de l’àrbitre, García de Loza. Van expulsar Hierro i vam perdre 2-0. Si el Barcelona no arriba a guanyar aquella Copa, compte... Aquell partit he de dir que encara em fa bastant de mal”. Toshack insinuava que sense aquell títol la trajectòria de Cruyff a la banqueta blaugrana podia haver acabat precipitadament. Josep Lluís Núñez, president de l’època, escoltava atentament a la primera fila a l’Auditori del Camp Nou.
La qüestió és que el Barça va configurar un equip d’allò més bo i dos anys després alçava el seu primer gran trofeu continental. “Encara que no hagués guanyat aquella final el Barça hauria estat grandíssim”, pensa Clemente. “El Barça va tenir paciència per arribar a aquell títol”, va
destacar Del Bosque, i va valorar la identificació de Cruyff amb un estil de joc. Segons l’exseleccionador espanyol, la velocitat dels laterals, Sergi i Ferrer, va ser una de les grans claus. Toshack encara sembla sorprès: “Jugar d’aquesta manera, tan confiats, en un partit gran i fora de casa, per a mi i per a la majoria d’entrenadors era una manera de jugar molt arris- cada”.
Clemente i Del Bosque, tan diferents, van discrepar obertament. Per al primer, el llegat de Cruyff és “la seva personalitat”: “Els sistemes són per a la premsa, els sistemes no existeixen, sistema és una ximpleria –deia entre aplaudiments dels 400 assistents–. Això és perquè la gent s’aclareixi una mica, però això no és futbol. L’essència del futbol d’en Johan era la seva personalitat, la seva autoritat, com feia anar el vestidor. Segur que es portava bé amb els jugadors, però també et dic que li tenien por, segur”. En la seva aportació, Del Bosque va fer al·lusió a la retòrica de Clemente: “En Javi, amb aquella radicalització que el caracteritza, ens diu que no és important l’organització del joc. Home, sense organització no es pot jugar. Hi havia el concepte de joc, aquella pressió que quan perdien la pilota ja estaven tots posicionats... En Johan tenia un criteri”.
El tècnic basc va jutjar que el futbol de Cruyff (segons la seva opinió, fonamentat en la velocitat) i el de Guardiola (en la possessió) ben poca cosa tenen a veure. A l’aquelarre també hi va entrar Valverde, el nou tècnic. “L’Ernesto i en Johan s’assemblen com jo [baixet i de complexió feble] i en John [Toshack, alt i corpulent]”, il·lustra Clemente.