Amb el vent de cua
El Banc d’Espanya confirma que l’economia creixerà per sobre el 3% el 2017, l’ocupació apunta a augments superiors al 2,5%, els preus de l’habitatge continuen a l’alça i les importacions pugen només moderadament. Què ha succeït? Les raons d’aquesta aparentment saludable expansió, que ja avança cap al quart any, són diverses. I, entre les més rellevants, retingueu les dues següents: els efectes de la moderació salarial en la millora de la competitivitat exterior i els vents que ens empenyen des del BCE. Però així com la primera reflecteix un canvi potencialment permanent, la caiguda de tipus d’interès i les compres de deute pel BCE són transitòries, encara que no per això menys importants. Com a mostra, entre el 2011 i el 2016, el BCE ha prestat a la banca espanyola més del 22% dels seus recursos a curt termini, més del 28% del crèdit a llarg i prop del 14% de les compres d’actius (deute privat i públic). I tot això per a una Espanya que aporta un escàs 10% del PIB de l’eurozona. I adobat amb uns tipus d’interès pràcticament nuls.
Alegreu-vos, doncs, de la decisió d’ahir del BCE: Draghi va anunciar que mantindrà el programa de compra d’actius fins al desembre i, si la inflació no es recupera, el prolongarà tant com calgui. Alhora ha mantingut el tipus d’interès en el 0%. Rere aquesta confirmació de la seva política hi ha subjacents unes perspectives d’inflació que, malgrat el seu esforç, s’han tornat a deteriorar: creixement de l’índex general de preus de l’1,5% el 2017, de l’1,3% el 2018 i de l’1,6% el 2019, molt lluny encara de l’objectiu del 2%.
Aquests vents de cua no haurien tingut la mateixa empenta sense profundes, i
Mentre a Madrid es respira optimisme, a Frankfurt esperen que la inflació es recuperi
doloroses, reformes internes. Entre les quals les que han afectat la competitivitat exterior, que es reflecteix en un continu avenç de les exportacions i el contingut augment de les importacions. Hi havia el convenciment que la imbricació de la indústria espanyola amb la de la resta d’Europa feia molt difícil reduir les compres a l’exterior. Però les últimes xifres de comerç amb la resta del món suggereixen una parcial substitució de compres a l’exterior per la millora competitiva de la producció interior: segons l’últim informe anual del Banc d’Espanya, la resposta de les importacions a l’augment de la demanda interna el 21016 s’ha contret substancialment. Això vol dir que sembla que podem augmentar el creixement intern i, simultàniament, aconseguir superàvits exteriors. Una cosa mai vista per aquests pagaments!
Després de la quirúrgica intervenció del Popular i amb aquestes perspectives de tipus d’interès i de compra de deute públic, a Madrid es respira optimisme. Benvingut sigui, en particular si aprofitem adequadament aquesta finestra d’oportunitat que el BCE ofereix, la qual cosa no és evident. Mentrestant, a Frankfurt sembla que han posat el pilot automàtic en espera que la inflació es recuperi. En resum: sense novetat, senyora baronessa, sense novetat.