May intentarà governar amb els unionistes de l’Ulster per la desfeta electoral
El retrocés de l’SNP allunya el segon referèndum escocès
Com si no hagués passat res, Theresa May va prometre ahir estabilitat per afrontar les negociacions sobre el Brexit, que haurien de començar d’aquí a deu dies. I encara que no és coneguda pel seu sentit de l’humor –més aviat al contrari–, fins i tot es va mostrar confiada a romandre cinc anys més al capdavant d’un govern avalat pels unionistes nord-irlandesos del DUP. La realitat tot i això és molt diferent, perquè tot ha canviat. La seva autoritat davant el partit mateix, el país i Europa s’ha esfumat. Els conspiradors han començat a reunir-se a l’ombra per clavar-li el punyal. I encara que l’execució no es consumi, la perspectiva d’unes noves eleccions després de l’estiu no és forassenyada.
Més que primera ministra, May ha quedat reduïda al paper de gestora d’una empresa en fallida (l’equivalent polític britànic del Banc Popular), fins que se’n trobi comprador. Va convocar unes eleccions innecessàries borratxa d’ambició, amb la promesa d’un govern fort i estable (el seu eslògan de la campanya, repetit fins a la sacietat) que li permetés negociar un Brexit dur amb Brussel·les. Però el que ha aconseguit és un govern feble i inestable, al qual els negociadors europeus li suggereixen gairebé per caritat la possibilitat d’ajornar el començament de l’estira-i-arronsa fins que recuperi la salut.
La primera ministra va anar ahir al migdia al palau de Buckingham per demanar permís a la reina a fi de formar govern. Els conservadors van obtenir el nombre d’escons més alt (318), amb més percentatge de vot, però en van perdre 12 respecte a les eleccions del 2015 i no van arribar a la majoria absoluta. El Labour va resultar el guanyador moral, amb 31 diputats més que fa dos anys, i el seu líder, Jeremy Corbyn –fins fa poc ridiculitzat com una antigalla socialista al qual no volia ni el seu propi grup parlamentari i que no podria arribar mai a primer ministre–, va ser proclamat el gran triomfador.
De matinada, després de conservar el seu escó per Maidenhead, una May descomposta, amb veu entretallada i quilos de maquillatge per ocultar que havia estat plorant, es va oferir per garantir l’estabilitat que ella mateixa li ha robat al país en les negociacions del Brexit. Hores més tard, una mica recuperada, va comparèixer breument a Downing Street per anunciar que continuaria al capdavant del timó mit- jançant un acord (no una coalició formal) amb el Partit Democràtic Unionista (DUP) d’Irlanda del Nord, format pel reverend Ian Paisley i que és la principal força protestant de la província.
Però a May l’esperen aigües turbulentes, i ho sap. Els plans d’una remodelació ministerial al seu gust se n’han anat en orris. El responsable d’Exteriors, Boris Johnson, que no oculta les seves ambicions de lideratge, ha començat a maquinar. Els pesos pesants del partit guarden un silenci ominós, sense expressar-li cap mena de suport, en espera d’esdeveniments. Només alguns destacats brexiters durs, com Iain Duncan Smith, s’han declarat partidaris de la seva continuïtat, amb l’esperança que no es desviï del camí d’un divorci dur amb la UE. I a tot això Nigel Farage, l’exlíder de l’UKIP, ha insinuat la seva tornada a l’arena política per procurar que la seva criatura, el Brexit, no es desvirtuï.
Però, com un artista descontent amb la seva creació, l’oli en el qual està pintat el Brexit ha estat esborrat pels electors, i May ha de començar a compondre’l de nou, pot-
PANORAMA POLÍTIC És una incògnita quant temps podrà aguantar May, i no es descarten unes noves eleccions
ALTERNATIVA
Jeremy Corbyn ha estat el gran vencedor, i molts el veuen com a futur primer ministre
ser amb més suavitat. Davant un govern feble, el Parlament –amb majoria de partidaris d’una ruptura suau– té molt més a dir i la seva veu no podrà ser ignorada. Exercirà pressions difícils de resistir. El Labour, reforçat, vol romandre al mercat únic i la unió duanera, però alhora algun tipus de control de la immigració que va en contra del principi de la llibertat de moviment defensada a ultrança per Brussel·les. És la quadratura del cercle.
Les eleccions anaven a ser sobre el Brexit, després no ho van ser perquè May no en va voler parlar, i al final els resultats han tingut a veure molt amb el repartiment de forces entre les dues noves grans tribus de la política britànica, els leavers (euroescèptics) i els remainers (euròfils). En realitat han estat la revenja d’aquests últims, i també dels joves en la seva batalla generacional contra el grey power dels jubilats. Si els dos grups haguessin votat fa un any en el referèndum com ho van fer ahir, potser la història s’hauria escrit d’una altra manera i el país no es trobaria en l’actual compromís. Però en qualsevol cas, després d’un any de ser olímpicament ignorats, aquesta vegada van decidir anar a les urnes, i van muntar el gran embolic.
La Gran Bretanya que volia un govern “fort i estable” és avui motiu de riure (o schadenfreude )aEuropa, amb una primera ministra pendent d’un fil, el Brexit en els llimbs i una oposició crescuda, amb un Labour reforçat després d’abandonar el centre i tornar a l’esquerra pura i dura, i un líder que ha vist reivindicats els seus plantejaments socialistes tradicionals, i els seus plans d’incrementar la pressió fiscal sobre els rics i les grans corporacions, les nacionalitzacions dels serveis públics, el final de l’austeritat i una inversió de tall keynesià en sanitat i educació. La dreta britànica el caricaturitza com un boig marxista i un perill públic, però en realitat està en la línia de Bernie Sanders, Mélenchon o Pablo Iglesias (però que no ha creat un partit nou, sinó que ha canviat el rumb de l’equivalent britànic del PSOE).
La indefinició respecte al Brexit li ha sortit bé a Corbyn. En unes
El liberal Nick Clegg i l’expremier escocès Alex Salmond perden les actes de diputat
eleccions amb molt de vot tàctic, va aconseguir repartir-se amb els conservadors el de l’UKIP, mantenint així els seus reductes tradicionals de classe obrera del nord d’Anglaterra, mentre que a Londres va ser enlairat pels remainers, que ara es conformen amb un Brexit tou com a mal menor. Els liberaldemòcrates, el partit més obertament proeuropeu, van guanyar quatre escons, però la seva figura més carismàtica, l’ex-viceprimer ministre Nick Clegg, va ser derrotat. També l’expremier escocès Alex Salmond ha perdut l’escó.
A hores d’ara fa dos anys, després de la inesperada majoria absoluta de David Cameron, ja havien dimitit Clegg, Farage i el laborista Miliband. Aquesta vegada només ho ha fet el líder de l’UKIP, Paul Nuttall, després que el seu partit perdés l’únic escó que tenia i la seva aniquilació es confirmés oficialment. Però la supervivència de May està en l’aire, igual que el Brexit. El Regne Unit ha canviat de la nit al dia. La imatge de Corbyn com a primer ministre ha deixat de ser una al·lucinació. El Labour, de moment, ha abandonat qualsevol noció de tercera via. El bipartidisme ha tornat. Fragmentació. Divisió. Ja no és un país només per a vells, sinó també per a joves. No només per a leavers sinó, potser, també per a remainers.