Paula Hawkins
ESCRIPTORA
Després de l’aclaparador èxit de La noia del tren (20 milions de còpies venudes), la novel·lista britànica Paula Hawkins presenta a Espanya Sota l’aigua, thriller psicològic amb drama, retorn al passat i violència de gènere.
La “reina del thriller psicològic”, com als seus eficaços editors els agrada anomenar-la, va viatjar ahir a Madrid per promocionar el seu nou llibre,
Sota l’aigua (La Campana/Planeta); una novel·la segons ella “més complexa” que la seva bomba de La
noia del tren, encara que alguns temes es repeteixin. La visita a Espanya de Paula Hawkins, nascuda a Zimbàbue però nacionalitzada britànica, coincideix amb la patacada electoral rebuda per Theresa May.
Creu que les intrigues que es comencen a entreveure entre els
tories després de la patacada de May donarien per a una novel·la? Sí, sens dubte. Els llibres sobre política són difícils d’escriure. Però ara mateix hi ha tant drama i tantes punyalades per l’esquena en el partit dels tories que crec que aquest seria un grandíssim tema per a una novel·la o una sèrie de televisió, en aquest cas com una mena de House
of cards del moment al Regne Unit. Però no seré jo la persona que escrigui aquesta novel·la.
Per què li sembla tan difícil novel·lar sobre política?
Perquè és molt complicat fer-ho sense trair les teves pròpies visions o opinions i sense deixar de semblar, alhora, equànime i just. A més, quan parles de fets reals és molt fàcil que la història et depassi. Perquè tot passa molt ràpidament. Sé, per exemple, que als Estats Units hi va haver sèries televisives que es van haver de reescriure ràpidament quan Donald Trump va guanyar les eleccions.
La noia del tren ja ha venut 20 milions d’exemplars. I Sota l’aigua va com una bala. A què atribueix aquest èxit? Això de La noia del tren només passa una vegada a la vida. Abans d’aquest llibre vaig escriure quatre novel·les romàntiques... sense gaire èxit. Llavors em vaig adonar que el que m’interessava era la foscor i el drama. Desitjava que als meus personatges els passessin coses dolentes! I vaig saber que no soc escriptora de finals feliços, sinó d’explicar les reaccions de les persones en situacions extremes. Aquí em trobo al meu lloc. De La noia del
tren sé que el ritme funciona molt bé. La Rachel és un personatge interessant amb qui molts s’identifiquen i potser alguns se senten incòmodes. D’altra banda, tots hem sentit l’impuls voyeur que el llibre reflecteix. Els editors han estat fantàstics. I potser la novel·la ha arribat en el millor moment. Però totes aquestes coses no expliquen xifres de vendes tan grans. L’èxit és en gran part misteriós; si no ho fos, només caldria limitar-se a repetir la fórmula.
La seva nova novel·la ha rebut moltes floretes, però també forts atacs. Sol passar, especialment amb els supervendes. Se sent envejada? Quan alguna cosa té molt d’èxit és objecte d’ampli escrutini i rep opinions desfavorables. Sé que a molts crítics no els ha agradat Sota l’aigua. Ho he viscut amb certa tristesa, esclar. Però prefereixo haver estat fidel a la meva intenció d’escriure un llibre ambiciós i més complex que l’anterior, en lloc de limitar-me a fer La noia del tren 2.
Sota l’aigua apareix subtitulat amb una frase significativa: “No confiïs en ningú, ni tan sols en tu”, perquè alguns records són enganyosos. Ens mentim a nosaltres mateixos? Potser la paraula mentir és molt forta. Però sí que crec que tots ens enganyem una mica sobre el nostre passat a fi d’ajudar-nos a construir la nostra realitat, a lluitar amb els traumes i a ser més feliços. Ho veig com un mecanisme de defensa que opera més com pitjor ho hàgim passat a la vida.
És casual que als seus dos llibres d’intriga ens parli de violència de gènere? No. La violència domèstica és un problema gravíssim i persistent a tot el món. No en conec l’abast a Espanya, però al Regne Unit unes dues dones moren cada setmana en mans de la seva parella o exparella. És necessari canviar l’enfocament en aquest tema. Perquè hi ha alguns mitjans de comunicació que, a sobre, responsabilitzen les dones d’aquesta desgràcia.
Les dones llegeixen més novel·la que els homes. I també escriuen tant o més. La literatura pot ser un vehicle de reacció femenina, no només davant els maltractaments, sinó contra el tracte desigual que les dones pateixen en diferents àmbits? És veritat que les dones llegeixen més ficció que els homes i que escriuen novel·la negra d’igual a igual. Pensem en Agatha Christie, Patricia Highsmith o Phyllis Dorothy James. Elles i d’altres demostren que la literatura és un bon espai per tractar seriosament els problemes de les dones. Dins del noir domèstic es poden abordar adequadament les qüestions més delicades de la família, el matrimoni, la fertilitat, la criança dels fills... Sí, és un bon vehicle.
Sota l’aigua també aborda el suïcidi juvenil, un altre tema que déu n’hi do. La vida dels adolescents és fascinant; un tema molt fèrtil per a la ficció. Perquè és l’època de les amistats més intenses, la del despertar sexual, les relacions exaltades. És quan les persones comencen a tenir un cert poder, però continuen sent molt vulnerables. Però amb el tema del suïcidi cal ser molt acurats. Precisament per aquesta vulnerabilitat i susceptibilitat que caracteritza els adolescents.
Avui amb la premsa espanyola no s’ha deixat fer fotografies, tot i que sí que ha fet entrevistes televisives... És que fa dos anys que deixo que em facin fotos contínuament i he pensat que en aquesta gira ja podia dir que no. Perquè consumeix molt de temps, no en gaudeixo.
Assumeixo que hi ha també un punt de timidesa.
Bé...
La pregunta és si hi ha una relació entre el caràcter introvertit d’una persona i les ganes o la necessitat d’escriure. Sí. Probablement la majoria dels escriptors som persones introvertides. I ens sentim molt més còmodes asseguts en una habitació fabricant les nostres històries que parlant amb periodistes. Fins a cert punt és cert que no vull ser sota els focus, veure la meva cara als diaris. Així que és veritat; en part és per introversió. No em sento còmoda ocupant el centre d’atenció.