Joan Punyet Miró
AUTOR DE ‘MIRÓ & MUSIC’
El net de Joan Miró acaba de publicar el llibre Miró &
music, una recerca sobre els músics que va conèixer i va estimar el gran artista català, que tenia com a lema: “Que la meva obra sigui un poema musicat per un pintor”.
Als anys 70, el net gran de Miró, David, estava veient amb el seu avi un programa de televisió dedicat a Jimi Hendrix. El documental recollia el moment en què Hendrix, al festival de Monterey del 1967, diposita la seva guitarra a terra, sense deixar de tocar Wild Thing, s’aixeca a la recerca d’un carregador de benzina d’encenedor per ruixarla, la besa i li cala foc, per acabar destrossant-la a cops i extraientne, sons, encara, fins que només li queda l’arbre, que llança al públic. “Aquest noi m’ha impressionat. En certa manera, fa el mateix que jo”, va dir Miró. El desembre del 1973, amb 80 anys, va dur a terme la seva famosa sèrie de teles cremades, que van causar sorpresa al Grand Palais del 1974.
Joan Punyet Miró recorda aquesta escena al seu llibre Miró &
Music (Alreves), que comença a saldar un buit clamorós en els estudis sobre el pintor i la seva relació amb la música, un dels tres eixos de la seva pintura: “Que la meva obra sigui com un poema musicat per un pintor”, com ell mateix va declarar. El llibre inclou nombrosa documentació inèdita, records personals, testimonis de músics que van crear amb Miró i una aportació de gran valor: la discografia sencera que tenia l’artista a casa seva, una banda sonora de sorprenent magnitud que mostra la immensa importància que atorgava a la música com a font d’inspiració, comparable a la de la poesia.
Joan Punyet recull el testimoni de Diego Masson, fill d’André, el gran amic de Miró, el seu veí de l’estudi de la rue Blomet de París. El tarannà indòmit dels dos artistes era incompatible amb el dogmatisme inquisitorial de Breton, un escriptor que odiava la música. Els diumenges a la tarda, André Masson i Max Ernst anaven a escoltar d’amagat els concerts de les orquestres d’Edouard Colonne i de Charles Lamoureux. “El meu pare –va comentar Diego Masson a Joan Punyet– no em va dir si Miró l’acompanyava, però ell estimava la música i n’escoltava tota l’estona”.
Miró sentia música a l’escola Galí; en concerts a cases particulars; al Districte V de Barcelona (el flamenc de Juana Vargas, la Macarrona o de Manuel Ríos, el Mojigongo); La nourrice américaine, de Picabia, tres notes repetides fins a l’infinit que, interpretada al piano per Marguerite Buffet, va suscitar les ires del públic de la sala Gaveau en un dels gran escàndols dadaistes; en cabarets i music halls de París, la música negra de ball al bar antillà de la rue Blomet; la música sacra a la catedral de Palma de Mallorca; jazz a Chicago i Nova York...
Joan Punyet reconstrueix al llibre la relació del seu avi amb els músics. El francoamericà Edgar Varèse, en primer lloc, amic d’Alexander Calder. “Varèse –diu Punyet– va ser un pioner de la música electrònica. Es va avançar a la tecnologia del seu temps, i no disposar dels mitjans tecnològics adequats li va impedir de desenvolupar plenament les seves idees”. El Poème
electronique creat per al pavelló Phillips, dissenyat per Le Corbusier per a l’Exposició Universal de Brussel·les del 1958 que mereixeria ser recordat al Sónar barceloní, és obra seva
Punyet diu que Miró va tenir afinitat amb Stockhausen, perquè “creava nous sons amb petxines, pedres, branques, materials naturals, i Miró també utilitzava objectes rebutjats als quals els donava una segona vida, o recollia objectes en els seus passejos per la platja i les muntanyes que després col·locava al seu taller per utilitzar-los a les seves obres o a tall de pinacoteca”.
John Cage, de qui Punyet ha descobert un haiku musical donat pel compositor nord-americà, va ser un altre amic de Miró. La seva peça
4’33” és aquesta en què el concertista es presenta a l’escenari amb un instrument qualsevol i s’absté de tocar-lo durant quatre minuts i trenta-tres segons. Segons Joan Punyet, “el meu avi deia que el so del silenci era tan poderós com el de la música”.
Berio, Boulez, Ligeti, Robert Gerhard, Mestres Quadrenys..., els compositors que va tractar Miró van ser nombrosos. Alain Planès, pianista de l’Ensemble Inter-Contemporain de Pierre Boluez, va dir a Punyet: “Un dia el teu avi em va confessar que les dues persones que més el van impressionar van ser Antonin Artaud i Erik Satie”. Miró no va conèixer Satie –va morir el 1925–, tot i que l’artista va veure entusiasmat els ballets Parade i Mercure, tots dos amb decorats de Picasso, i el film de René Clair
Entre’acte, amb Picabia, Duchamp i Man Ray, projectat a l’intermedi del ballet Relache, amb llibret de Picabia, i que va ser boicotejat pels surrealistes de Breton. A més a més, el millor intèrpret de Satie va ser el pianista català Ricard Vinyes.
El llibre de Punyet destaca l’obra d’Olivier Messiaen, el músic de la natura, el qual té peces sobre el cant de la terra i del cel, el cant dels ocells i el so dels insectes, una obra
EL FOC COM A CREACIÓ “Miró, veient com Hendrix cremava la guitarra, va dir: ‘Aquest noi fa el mateix que jo’”
AFINITAT AMB JOHN CAGE
“El meu avi deia que el so del silenci era tan important com el de la música”
inspirada en sant Francesc d’Assís, i una altra de tan mironiana com Confusions de l’arc de Sant Martí per a l’àngel que anuncia la fi dels
temps. Messiaen, com Kandinski i Scriabin, tenia una visió sinestèsica, veia els colors de la música. Miró volia també representar plàsticament el cant de la terra, el ric-ric dels grills, el so dels cascos dels cavalls, el cant de les ocells. I en la seva pintura, en els anys terribles, amb Franco al poder i Hitler fotografiant-se davant la torre Eiffel, la música va ser el seu equilibri i assossec. Sense ser músic –a diferència de Klee, que tocava el violó, i Kandinski, el violoncel– va incorporar la música en les seves teles, la melodia amb arabescos i línies en zig-zag, la fuga de Bach amb el contrast entre elements curvilinis (cercles, ovals) i rectilinis (triangles, rectangles, cons, quadrats), personatges que semblen que es persegueixen, espirals, les esmentades línies en zig-zag, els arabescos, la repetició d’elements, etcètera.
La música és temps i moviment. Miró deia que la seva obra no s’entén sense l’equilibri o el moviment. Com es pot aconseguir en un espai pla i immòbil? Ho fa amb estructures polifòniques –diverses melodies simultànies, gradacions de colors, zones transparents on els colors s’entrecreuen sense anul·lar-se, el temps que triga la mirada a recórrer tota la superfície pintada del quadre... Hi ha en un quadre en què dibuixa una ballarina en un cercle com qui remou amb la cullera una sopa, i amb aquest moviment posa a ballar la ballarina amb un arabesc de línies de punts.
L’artista creava en el mateix trànsit d’una gitana racial o d’un músic de jazz, improvisant a partir de la saviesa adquirida, jugant-sela i reinventant-se contínuament. Un dels seus llibres preferits era
Diaris íntims, de Baudelaire, una obra que deixa pàl·lides les Confessions de Rousseau. Miró va anotar-hi una de les seves frases: “La música excava el cel”. I ell va pintar camps sonors, acords místics, colors del silenci, música callada.