Apocalíptics/integrats

Juan-José López Burniol afirma al seu article que “el populisme és un moviment integrat per ciutadans que se senten exclosos del sistema, per considerar que aquest està en mans d’un establishment atent només al seu particular interès i que s’estén molt més enllà de la classe política”.

Pot entendre’s la història humana com un procés de progressiva ampliació manifestat en tres variables. Primer, a l’escenari: des de la caverna en la qual vivien els nostres avantpassats més remots (en quants quilòmetres quadrats es desenvoluparia la seva existència?) fins al món globalitzat amb un únic escenari hi ha un abisme. Segon, ampliació pel que fa al subjecte protagonista: des de les primeres elits sacerdotals i militars –perpetuades a través d’una estructura aristocràtica fins a la caiguda de l’Antic Règim– es va passar a una societat burgesa en la qual van accedir al protagonisme els titulars del nou poder econòmic basat en la indústria i el comerç; d’aquesta societat burgesa es va fer trànsit a una societat democràtica que s’expressa en la formula inequívoca que proclama “un home un vot”; i ha estat al segle XX quan s’ha consumat aquesta ampliació, en accedir la dona –la meitat de la humanitat– al ple exercici dels seus drets civils. Tercer, en l’àmbit de les llibertats: la seva ampliació és evident al llarg dels segles i culmina en la proclamació dels drets humans. Tot això –quedi clar– només pel que fa als països democràtics i salvant l’eterna diferència entre el que ha de ser i el que és.

Ara bé, qualsevol que sigui l’escenari –petit o gran–, qualsevol que sigui el subjecte protagonista –una aristocràcia encapçalada per un monarca absolut, una burgesia tancada en sí mateixa o tots els ciutadans–, i qualsevol que sigui l’àmbit de llibertats, el problema polític fonamental ha estat sempre –i és avui– el mateix: sotmetre els interessos particulars al que en cada moment històric es considera com a interès general. Del que resulta que, a la pràctica, la qüestió política essencial és qui defineix l’interès general, que no pot ser cap altre que qui ostenta en cada moment el protagonisme: sigui l’aristocràcia, sigui la burgesia, sigui –com succeeix avui– el poble sobirà. Per això, en l’actualitat, la definició de l’interès general correspon democràticament a tots els ciutadans.

D’això resulta que, si l’esmentada participació de tots els ciutadans en la definició del bé comú no és efectiva, bé sigui per defecte estructural del sistema bé sigui per la seva deliberada manipulació, el mateix sistema acaba sent inviable. El que es pot resumir de forma apodíctica: l’exclusió permanent d’un grup social provoca la destrucció del sistema. Una destrucció que no és instantània sinó que necessita un període de maduració, la primera fase de la qual és l’emergència del que s’ha anomenat populisme. Per tant, el populisme és un moviment integrat per ciutadans que se senten exclosos del sistema, per considerar que aquest està en mans d’un establishment atent només al seu particular interès i que s’estén molt més enllà de la classe política. Aquest establishment és percebut com a causant d’una desigualtat creixent i procliu a una corrupció invasiva. Aquests ciutadans exclosos estan indignats per la situació, i com a tals han estat presentats. Però més enllà de la seva justificada indignació, pot dir-se també d’ells que són els no instal·lats en el sistema, per no estar integrats en cap grup amb capacitat d’autodefensa dels seus interessos. Així, un

L’exclusió permanent dels ciutadans ‘indignats’ i dels ‘no instal·lats’ és el que amenaça la subsistència del sistema

directiu, un professional exitós i un funcionari són uns instal·lats, però un obrer amb contracte indefinit i sindicat també ho és. Són, per tant, els indignats o no instal·lats els que amenacen la subsistència del sistema.

Quin sigui l’instrument d’acció política a través del qual es manifesta i opera aquest moviment populista varia a cada país, segons les seves circumstàncies. A França, país de forta tradició conservadora, el populisme s’encarna preferentment –encara que no de manera exclusiva, després de l’eclosió de Jean-Luc Mélenchon– en el Front Nacional de Marine Le Pen. A Espanya, país amb fortes connotacions anarcoides, el populisme s’encarna en Podem i assimilats, sota el majoritari lideratge sobrevingut d’uns universitaris tan radicals en els seus plantejaments i extrems en les seves formes, com mancats de qualsevol experiència de gestió. El que es destaca no per desmerèixer el moviment sinó, molt al contrari, per posar en relleu que les fortes limitacions dels seus improvisats dirigents no poden posar-se en el deure del moviment per si mateix, que està justificat en el seu origen i requereix una resposta coherent amb la gravetat de la seva protesta.

És freqüent acudir a l’anomenada “trampa de Tucídides” per afirmar que l’aparició d’un poder emergent que desafia un poder hegemònic acaba gairebé sempre en guerra, de la qual cosa resultaria que l’eventual caiguda d’un poder hegemònic sempre es deuria a una causa externa, a l’acció d’un poder emergent. No és clar que això sigui sempre així. Ans al contrari, la crisi d’un sistema –inclosa la seva crisi letal– ve amb freqüència generada per causes internes. Així succeeix –al meu parer– en l’actual crisi del sistema de democràcia representativa provocada pel populisme. La seva causa profunda està a dintre d’ell.