Qüestions principals
La convocatòria del referèndum, l’1 d’octubre, per decidir si Catalunya es converteix en un Estat independent en forma de república; i el fracàs de l’estratègia de la premier Theresa May per enfortir-se políticament abans del Brexit.
CARLES Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, va anunciar ahir la data i la pregunta del referèndum sobre la independència. La data serà l’1 d’octubre. La pregunta serà “Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?”. Feia temps que les entitats sobiranistes l’apressaven a precisar aquestes dues qüestions. I feia temps també que tant la data com la pregunta ja eren, si més no d’una manera molt aproximada, conegudes.
L’anunci es va efectuar amb la solemnitat a què ens té acostumats l’Executiu català en els successius actes del procés. El president va estar envoltat del seu vicepresident, Oriol Junqueras; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; els membres del Govern, tots els diputats de Junts pel Sí, i set de la CUP.
En mitjans sobiranistes s’estima que l’anunci d’ahir inaugura el tram final de la via cap a la independència unilateral, que esperen ratificar amb el referèndum previst per a l’1-O, d’aquí a quatre mesos. Portaveus sobiranistes van reclamar ahir que es fes aviat el pas següent, el de la convocatòria oficial de la consulta. És la lògica –per dir-ho així– de la pressa, que s’ha verbalitzat en nombroses ocasions i que no té en compte que la majoria de què disposa l’independentisme, tot i ser absoluta al Parlament, és del 47,8% quant a vots, lluny d’una majoria qualificada com la que requereix una reforma de gran envergadura com la que es planteja. Per més que alguns dirigents sobiranistes insisteixin, faltant a la veritat, que estan complint la voluntat “de tot un poble”.
Des d’altres òptiques, en canvi, la transcendència de l’anunci es va minimitzar. Íñigo Méndez de Vigo, ministre d’Educació, Cultura i Esport, i portaveu del Govern espanyol, va assenyalar que l’acte d’ahir no es traduïa en res concret. Però va afegir que la firma d’una futura convocatòria seria impugnada. I va insistir en la idea que el referèndum no se celebrarà perquè és il·legal i, com a tal, no serà tolerat pel Govern central. Els socialistes tampoc no van aplaudir les paraules de Puigdemont. José Luis Ábalos, portaveu parlamentari del PSOE, va manifestar: “No hi estem d’acord, no acceptem aquest desafiament”. Per no parlar de l’oposició no independentista del Parlament, els líders de la qual van qualificar les paraules del president Puigdemont de vanes, i el referèndum d’octubre, pel cap alt, de reiteració del 9-N.
Des d’una òptica ciutadana, l’acte d’ahir, que va escamotejar la possibilitat d’una posterior roda de premsa, deixa massa preguntes en l’aire. Algunes, relatives a la intendència. Per exemple, com es protegirà els funcionaris cridats a participar en el referèndum? O quin és el cens que es farà servir? O on es compraran les urnes? O en quins locals es col·locaran? O com es farà la campanya institucional de foment del vot? Hi ha altres preguntes de més substància. Per exemple, quin és el contingut de la llei de desconnexió, que, malgrat la seva transcendència, s’oculta als ciutadans i es pretén aprovar sense donar marge de maniobra a l’oposició? O què farà el Govern si, una vegada convocat el referèndum, el Tribunal Constitucional l’anul·la?
Són, al nostre entendre, preguntes pertinents, i més després que el president insistís ahir que el procés en curs ofereix totes les garanties, sense donar-ne més detalls... Per sort, segons va recordar ahir el Govern central, i com ha declarat en altres ocasions Puigdemont, queda encara temps per a una sortida pactada.